Lacuesta va poder intercanviar coneixements amb l’arquitecte durant tres anys, de fet en ell va centrar la seva tesi i en pot parlar amb propietat. “Era un home que no se les callava”, adverteix, i per tant, la valoració de l’Andorra actual segurament seria la mateixa que la que etzibava quan se li demanava per la continuació de la Sagrada Família. L’estreta relació que va mantenir amb Gaudí li feia afirmar, com molts altres dels arquitectes que durant anys van mobilitzar-se per recaptar fons per la gran obra del geni modernista, que no s’havia d’acabar la Sagrada Família. “Deia que no feien el projecte de l’Antoni Gaudí”, ha exposat la historiadora durant la xerrada que ha ofert aquest divendres a la seu del Col·legi d’Arquitectes titulada ‘L’arquitecte Cèsar Martinell: activista cultural, gaudinista i sensible als problemes dels pagesos’.
Lacuesta ha fet un ampli repàs a l’obra de Martinell, on tenen un pes molt important les cooperatives vinícoles. Però la casualitat també va voler que un cop graduat el 1916, el seu primer encàrrec li arribés del Principat: la coneguda com a casa dels Russos o Casa Popoff, com l’anomenava ell. De fet, va singular torre de pedra va ser també la primera obra d’autor d’un arquitecte llicenciat feta al país. “Un xalet que s’integra en el paisatges, no com el que veig ara”, ha apuntat Lacuesta sense por a ofendre.
Martinell va iniciar la construcció amb pedra, no amb pedra picada, sinó amb revestiment de granit, “i va començar a donar-li un altre color als carrers i a les façanes”, ha remarcat la conferenciant en declaracioins als mitjans abans de la conferència, reconeixent que aquest estil ha quedat “com un estil nacional” perquè abunden aquest tipus de construccions.
Ara bé, Martinell també va tenir una segona etapa al país molt productiva en la seva faceta com a restaurador. “Si l’arquitectura de granit és una mica l’arquitectura nacional d’Andorra, en aquest cas contemporània, l’arquitectura nacional d’Andorra també seria la romànica”. I aquí també hi va deixar empremta amb nombroses restauracions d’esglésies romàniques. Seguint l’escola conservadora, per tant, “sense treure elements afegits ni inventar-se res. Simplement si hi havia una finestra tapiada la destapiada o si hi havia algun element espatllat l’arreglava”.
Ho recorda bé mossèn Ramon Rossell, que no s’ha volgut perdre la conferència i al final de la qual ha compartit també alguns records. “Era molt humà i quan vam descobrir el Crist en majestat de Sant Joan de Caselles, que l’havien enterrat, sempre em deia: ‘mira que l’estimaven, perquè estava molt ben enterrat i s’ha salvat’”, ha exposat. O encara millor anècdota: “sempre m’explicava que quan va pujar per fer la casa Popoff es va descuidar els plànols a Barcelona i hi va haver de tornar”, tot plegat en una època en què va destinar “13 hores de viatge per arribar”.
Un estil i una manera d’entendre l’arquitectura que la historiadora ha lamentat, en les decarlacions als mitjans, que no s’hagi mantingut. Si ja el 2005 “em vaig quedar parada” del que va veure, “avui encara més. No m’ho puc creure”. I és que ha assenyalat que les construccions “han pujat per les muntanyes”, unes muntanyes de les quals només se’n veuen “trossets”. Ho ha definit com una “disbauxa”. “És allò que ‘l’avarícia rompe el saco’ i algun dia ‘se romperá’”.
Comentaris (1)