La passió per l’esport de Francisco Toscano Navarro (23 de novembre de 1954) ve de temps enrere, quan, després de destacar al pati d’un internat de Sevilla jugant a futbol, el va fitxar el València per les categories inferiors. Allà, amb dotze anys i acompanyat pels sacerdots de l’escola, va començar la seva carrera com a professional. No va ser un camí de roses. Toscano va arribar cedit a l’Andorra per jugar amb la generació que acabaria pujant, per primera vegada, a Segona B, però després va encadenar diversos traspassos a Badalona, Yeclano, Almería, Fuengirola i Torrent, per acabar un altre cop al Principat, on va acabar retirant-se per lesions constants al genoll esquerre.
Toscano, però, tenia família a Andorra i va decidir quedar-se a viure al país amb els seus tres fills, que actualment ja tenen 40, 41 i 48 anys. L’exfutbolista va decidir passar-se a les banquetes, entrenant equips com el cadet tricolor, el Principat, Lusitanos, Encamp, i també a la Seu d’Urgell i Castellciutat, on va viure una de les pitjors experiències de la seva vida. “Quan vaig deixar l’Andorra, diversos jugadors van venir amb mi, entre ells nois d’aquí com el Fabio Serra, César Veiga, el meu fill ‘Tosqui’... Quan faltaven cinc jornades vam proclamar-nos campions, i els nois van anar a celebrar-ho a un local d’oci nocturn, prop d’Anserall. Allà va haver-hi un accident, a la curva, que va acabar amb dos morts”, recorda com una de les seves pitjors etapes.
“Quan vaig complir 40 anys i ja podia entrar dins la categoria de veterans, vaig començar a córrer per diners i em vaig tornar boig. Corria una marató avui, i la setmana vinent una altra, tot per diners”
Llavors va deixar el futbol momentàniament, però va haver-hi una afició que mai va deixar de costat, l’atletisme. Córrer és una afició que Toscano sempre ha mantingut, guanyant Campionats d’Espanya, d’Europa i Mundials, fins al punt d’acabar gairebé malalt. “Quan vaig complir 40 anys i ja podia entrar dins la categoria de veterans, vaig començar a córrer per diners i em vaig tornar boig. Corria una marató avui, i la setmana vinent una altra, tot per diners”, assegura, ja que les curses donaven un premi en metàl·lic als tres primers classificats en la categoria de veterans. “En un cap de setmana guanyava entre 15.000 i 20.000 francs d’aleshores en diferents curses i maratons de París, Londres, Amsterdam, Viena, Roma...”.
Fins que va arribar un moment que el seu cos va dir prou: “Quan tenia 46 anys, un dia em vaig aixecar del llit després de tantes curses, i no em podia posar dret. Va ser el doctor García, que era cirurgià i traumatòleg aquí al país, qui em va fer una osteotomia d'adducció de tíbia. Em va tallar la tíbia, i em va posar una xapa i sis caragols al genoll esquerre, que ja el tenia tocat dels lligaments creuats del futbol”, explica Toscano. La lesió el va tenir un temps apartat de les pistes, i l’atleta va tornar a fer d’entrenador a la primera divisió andorrana, però, tot i que s’anava fent gran, ben aviat va reprendre les curses.
“Amb 60 anys vaig tornar-hi i vaig anar a la marató de Milà amb els del CAVA (Club d’Atletisme Valls d’Andorra) fent de llebre del Jordi Royo”, assenyala sobre una de les dates que han marcat el seu retorn. “Un cop jubilat -fa cinc anys que ho està- vaig començar a entrenar al Comunal, si feia fred anava als Serradells a fer cinta... Ja no tenia la disciplina ni la continuïtat d’abans, però feia el que creia: rodar, córrer per la passarel·la del riu... I després em dutxava, i cap a casa”, recorda Toscano.
Fins que un bon dia, parlant amb el president del CAVA, Josep Graells, que de mica en mica ja va veure el seu progrés, va rebre una oferta per batre el rècord mundial dels 10 quilòmetres, que sosté el canadenc Ed Whitlock (38:04), però per aconseguir-ho havia de nacionalitzar-se andorrà. “Jo soc més andorrà que els meus fills, i això que ells ho són oficialment, ja que fa 45 anys que visc aquí. Però ara, com hi ha aquesta opció, estic movent tots els documents que no havia fet abans, i que em fan falta per demanar la nacionalitat”, explica. “M’interessa a mi, però sobretot a la federació, perquè una mica de publicitat mai va malament”, confessa Toscano, que lamenta la poca presència d’atletes joves dins la federació, exceptuant el cas de Nahuel Carabaña.
“Tinc un do de Déu: un cor que és com un Porsche de carreres. No és que pugui batre un rècord, la màgia és que tinc 70 anys i puc córrer a aquests ritmes”
De moment, ja té el rècord d’Espanya, que va aconseguir aquest dissabte a Benidorm (39:20). “La cursa va ser inhumana, hi havia moltes pujades. Han canviat el circuit, ja que abans no estava homologat, i no hi ha baixades, és tot pla o ascendent. Em va costar moltíssim, a mi i a tots”, remarca. Sobre la ressaca postcursa, Toscano comenta que “tinc un do de Déu: un cor que és com un Porsche de carreres”, i vol destacar que “no és que pugui batre un rècord, la màgia és que tinc 70 anys i puc córrer a aquests ritmes”. El pròxim repte que té entre cella i cella és el rècord de l’Ed Whitlock: “Ho intentaré, tot i que el seu ritme és continu, a 3’ 48’’ al quilòmetre, i ja fa 24 anys que el té, era un crac”, reflexiona sobre el canadenc, ja difunt, que té rècords fins als 80 anys aproximadament.
Preguntat pel moment actual de l’atletisme andorrà, Toscano es despatxa a gust amb les altes instàncies: “Porto 30 anys des que vaig començar a córrer, i cada dia estem més apartats de l’esport andorrà. Es preocupen del futbol professional, de Piqué, es preocupen del bàsquet, del MoraBanc, del Purito Rodríguez, la Spartan... Per donar-los totes les facilitats del món, i l’atletisme està deixat de la mà de Déu, no li fan ni cas”, lamenta, resignat davant l’exclusivitat de l’FC Andorra amb la gespa, a més del fet de compartir instal·lacions amb el Lycée, el rugbi i companyia. “No hi ha pedrera perquè no hi ha facilitats, abans s’anava als col·legis i es feien reunions per trobar gent que volgués practicar l’atletisme, se’ls insistia, i s’anava a predicar, ara ja no sé què s’està fent”.