Una de les consecucions del 17D és que va portar al carrer, que va mobilitzar, persones que per motius molt diversos però habitualment lligats al temor a represàlies mai no havia fet sentir la seva veu. Menys encara al carrer. Malgrat el malestar que s’havia fet notar a les xarxes socials els dies previs a la convocatòria, era difícil de pensar que la protesta tindria el ressò que va tenir. Es reconegui o no de portes en fora, va ser un èxit de conseqüències immediates: el Govern de cop ha passat a parlar de classe mitjana, de les dificultats que té, de la pèrdua de poder adquisitiu i d’adoptar mesures per recuperar-lo. Feia molts anys que els governants d’aquest país no s’expressaven en aquests termes. Per molt que vulguin dissimular-ho.
La mateixa nit de la manifestació el missatge ‘oficials’ usava fórmules com “prop d’un miler”, “gairebé un miler”, “menys d’un miler”… perquè un miler havien assistit a la presentació d’Espot
Un dels primers que sap que la concentració promoguda per diversos col·lectius -sindicats, formacions polítiques, independents…- va ser tot un èxit és Xavier Espot. Amant del control, de l’ordre, de les dades, de les xifres… sap que al carrer hi havia més de mil persones. Tantes o més que les que ell va aconseguir aplegar a la sala d’actes del Centre de Congressos d’Andorra la Vella cinc dies abans en una presentació digna d’una magna estrena teatral. De fet, un amunt, un avall, el comptatge del propi Espot li dóna una assistència al passatge Biscariet de 1027 persones. La xifra no s’ha reconegut fins dies després de la protesta.
La mateixa nit de la manifestació el missatge que des de les instàncies oficials es feia passar per tal que calés on hagués de calar usava fórmules com “prop d’un miler”, “gairebé un miler”, “menys d’un miler”. En qualsevol cas, calia evitar que s’anunciés que el miler s’havia superat. Perquè, justament, cinc dies abans hi havia hagut una coincidència generalitzada en què el ministre d’Afers Socials i candidat demòcrata havia aplegat un miler, ni més ni menys, de persones en el seu acte de presentació. Per això calia donar la imatge que, malgrat el malestar, Espot arreplegava més suport.
El ministre, però, que ha trigat a arribar a les xarxes -no fa pas gaire anys que té perfil de Facebook- però quan ho ha fet ha esdevingut activíssim responent a qualsevol input i, en molts casos, interaccionant de forma perillosa i fins i tot imprudent amb altres internautes- sap el pa que s’hi dóna. Sap l’esforç que va haver de fer per omplir la sala d’actes del Centre de Congressos. Tota la maquinària del partit enviant missatges de whatsApp; ell mateix convidant a l’acte. Recordatoris a funcionaris i personal del grup empresarial familiar. Molts missatges subliminals. Dies i dies de feina. De reunions. De trucades. Gent al servei de la causa i molta gent fent el paperina al Centre de Congressos, que això també passa.
Molts dels qui van presentar-se al passatge Biscariet no tenen dret a vot; però tants o més sí que poden acudir a l’urna encara que fins ara estaven plenament desconnectats
I al carrer hi havia 1.027 ciutadans. O aquests són els números que asseguren algunes fonts que li surten al ministre a partir de fotografies més o menys aèries que es van obtenir de la protesta. I això que des dels mateixos sectors que s’havia animat a la presència a l’acte del candidat es va mirar de promoure, sibil·linament, sigilosament, indirectament… la desactivació de la queixa al carrer. Hi ha qui temia acudir a l’acte. Diversos comandaments de la policia fidels al titular d’Interior van presenciar la protesta des de l’avinguda Meritxell estant. I les cares eren de preocupació. No pas perquè hi hagués cap aldarull, cap incident. Sinó perquè mai abans un acte d’aquest tipus havia reunit tanta gent. Segons ‘Diari d’Andorra’, a través d’alguns dels seus canals informatius, s’haurien comptabilitzat ni més ni menys que 1.042 persones.
El rotatiu hi afegia algunes dades a tenir en compte. La xifra en qüestió recollia menors que van assistir a la protesta. I el recompte no podia discernir entre concentrats i eventuals vianants que passessin per la zona en el moment de captar les fotografies per poder fer els càlculs. Les imatges tampoc no permetien comptar quanta gent, si és que n’hi havia, es deia, estava col·locada a l’interior del passatge cobert. I, certament, al carrer que uneix les dues parts baixes del Super U antic Escalé hi havia ben bé un centenar de persones amb voluntat d’unir-se a la protesta. Potser algunes més.
Drets electorals
L’èxit, en definitiva, havia estat rotund. Molts dels assistents no tenen dret a vot. Però la meitat o més dels concentrats sí que tenen drets electorals. Més encara, i això és el que preocupa els demòcrates i, alhora, causa certs interrogants a la resta de forces polítiques. Entre els centenars de concentrats que sí que poden votar la majoria eren persones que segurament fins ara no s’havien mobilitzat mai. Classe treballadora que havia entès o havia percebut la sensació que mentre pogués anar tirant millor no queixar-se gaire perquè les classes dominants, els poders dirigents, podien buscar-los problemes. Almenys el 17D aquesta situació va canviar.
I el problema és que molts dels concentrats no es casen amb ningú. No estan encasellats. Molts podran concórrer per primer cop a les eleccions o potser mai fins ara no s’havien interessat en decidir quina papereta havien d’introduir a l’urna. Totes les formacions polítiques tenen el dubte de no saber cap a on es decantarà el malestar social i la voluntat de canalitzar-lo cap als seus interessos. D’aquí el gir del Govern demòcrata. Vendre fum -i allò que vagi més enllà del fum caldrà veure-ho els propers dies o setmanes, perquè no està clar ni quines mesures vol impulsar l’executiu ni com es poden concretar amb l’embús legislatiu que hi ha i el poc marge de temps que resta fins als comicis- per intentar, almenys, frenar la sagnia.
Queda veure com s’articular ara l’oposició sindical a la reforma de la Llei de la Funció Pública, que en principi s’ha d’aprovar al Consell General el 17 d’aquest nou mes de gener
Espot, que enarborava fervorosament la bandera social com a responsable del ministeri que ha estat, veia com el malestar social, justament, el desborda. El ministre, a qui des de petit no agrada perdre ni a les bales, tenia (i té, que quedi clar) el repte de mantenir la majoria absoluta per a DA. O, com a mal menor, quedar-hi tan a prop que qualsevol pacte sigui senzill de tancar. Amb el malestar al carrer s’obren múltiples escenaris. I encara bo per als demòcrates que la resta de forces, o vulguin o no, no sembla que tinguin una capacitat per arremolinar al seu entorn una majoria prou notable com per poder decantar l’aigua al seu molí. I si l’arc parlamentari es factura en mil bocins s’haurà de veure com es recompon tot plegat.
De moment, els 1.027 que el ministre té clar que van ser al carrer el 17D han fet aixecar moltes alarmes. Han evidenciat que allí on es deia que tot anava tan bé, hi ha un greu problema per molt que es vulgui minimitzar. I aviat arribarà el 17G. El dia en què s’ha d’aprovar la reforma de la Llei de la Funció Pública i en què els sindicats de l’administració han anunciat que plantaran batalla. En aquest cas, el Govern a qui més tem són als mestres. Cert és, lamentablement, que ara la caixa de galetes funciona millor entre els funcionaris que entre la classe treballadors i humil que no sap com arribar a final de mes i, menys encara, com pagar el lloguer. Per llogar-hi cadires, vaja.
Comentaris (3)