Reportatge

El Roc de les Bruixes, la ‘cançó de l’estiu’

L’esperpèntic posicionament del departament de Cultura deixant caure l’amenaça que perseguirà tothom que faci difusió del penyal que conté uns gravats rupestres en fa créixer l’interèsLocalitzar el roc a la zona del camí de les Cepes de Prats de Canillo no és senzill si no se’n té algunes pistes, i la penya que és patrimoni cultural pot passar totalment desapercebuda

10/06/2018 (13:00 CET)

Sigui producte dels ibers, sigui resultat de l’edat del Bronze, el Roc de les Bruixes va ser un lloc sagrat. Ara és reconsagrat. La polèmica que enfronta el departament de Cultura amb l’arqueòleg Gerard Remolins ha posat més que mai al mapa, i mai millor dit, els gravats rupestres. D’acord que el roc -que si no saps on vas o no en coneixes la transcendència passa totalment desapercebut- s’ha de preservar, però la persecució insinuada per Montserrat Planelles, la directora general de Cultura, respon, sobretot, a la persecució de Remolins, cosí polític de la ministra Olga Gelabert i que qüestiona cada pas que fa el Govern en matèria de patrimoni cultural.

L’esperpèntic posicionament de Cultura -aquell departament que no té la força necessària per evitar que s’ubiqui una gasolinera a tocar un pont romànic de la Margineda, que posat a fer també podria ser malmès pels visitants i prou que està senyalitzat- l’únic que fa és incrementar l’interès pel roc, que amenaça de convertir-se en ‘la cançó de l’estiu’. El penyal es manté en el seu entorn natural. Inalterable. A la zona del camí de les Cepes, a Prats de Canillo. Sense cap mena de protecció que no sigui la intempèrie que l’ha contemplat durant segles i segles i que tot just va ser descobert per la ‘nostra civilització’ fa mig segle. Potser una mica més.

Anar-lo a cercar, el roc, pot ser missió impossible si no saps on vas. Cert també és que en la recerca et pots trobar altres caminants que busquen el mateix. No pas un eixam de persones, que quedi clar. A Prats, al poble, estan relativament acostumats de rebre excursionistes despistats que van a fer o pretenen fer l’itinerari de natura ‘de la llebre’. Potser fins i tot que busquen el Roc de les Bruixes. “Sí, és per allà amunt”, pot ser tota indicació que reps. El més paradoxal de tot, potser, pot arribar a ser que mentre Cultura posa traves i amenaça de perseguir aquell qui ‘vengui’ el roc, com intentant impedir que la gent s’enfili fins al paratge de les Cepes, allí mateix pots topar-te amb una moto trialera obrint via pel mig del bosc. I no passa res.

Va ser el desaparegut historiador Pere Canturri qui va posar en valor el Roc de les Bruixes els anys de la dècada de 1960. Més tard se’l va voler col·locar al mapa. El 1995 el comú de Canillo va senyalitzar un itinerari que es va deixar sense efecte un temps després. Els responsables del patrimoni van denotar les primeres diguem-ne bretolades. És a dir, algú que va voler fer les seves pròpies aportacions als gravats. Les seves pròpies creus i ratlles. Traient la retolació es tornava a dificultar la localització de la penya sagrada. I allí descansa, allí reposa. Oferint vistes cap al Roc del Quer ben boniques, per exemple. O cap al Casamanya, potser encara millor.

Just ara, especialistes en gravats de les mateixes característiques que el ‘bruixívol’ inicien una actualització dels estudis que se n’han realitzat fins ara. D’aquí que la primera impressió sigui que les marques que ostenta el roc no són del neolític si no del temps dels ibers. El treball que es faci ara, especialment a partir de la reproducció del conjunt rupestre que hi ha situat a l’illa enjardinada just enfront del Palau de Gel, haurà de confirmar la tesi de la qual especialistes com Pierre Campmajó parteixen.

Campmajó és dels impulsors de suprimir qualsevol rastre que permeti localitzar el roc. Pretendre mantenir el patrimoni a l’armari no sembla compatible amb la sensibilització vers el bé comú. Amb conèixer les arrels, el passat col·lectiu. Pretendre posar barreres al camp hauria de ser missió impossible. I, per ara, l’únic que comporta és un increment de l’interès. Molt moderat, que quedi clar. No es farà cap aquelarre (de visitants) com la llegenda diu que potser hi va haver a Prats. Però sí que hom voldrà saber, qui no ho sabia ja, què és això del Roc de les Bruixes.

I si es troba el penyal, passar una estona observant les traces i incisions a la roca pot tenir la seva gràcia. Segurament no hi entendrà res. No en podrà extreure cap conclusió. Però això no l’ha de fer amoïnar. Amb prou feines si es posen d’acord els especialistes en la matèria. Com a molt es pot arribar a considerar que, en funció de la tècnica i el tema dels gravats, aquests es divideixen en tres grups. El grup majoritari està format pels dibuixos traçats amb una incisió fonda de secció en forma de V. Algunes de les línies semblen anar associades a un segon grup, format per petites cassoletes o clots elaborats amb la tècnica del picotejat.

El tercer grup inclou els dibuixos traçats per mitjà d'una incisió fina i que corresponen a diverses figures humanes i a un cavall probablement d'època medieval. Medieval, també, sembla la pretensió de voler limitar la difusió del patrimoni. La difusió del coneixement. El ministeri ha de buscar necessàriament una altra fórmula. Si el Roc de les Bruixes ha de ser la 'cançó de l’estiu', que ho sigui. Però millor amb nota que donant la nota, que és el que de moment estan fent Planelles i cia.

Visita a la font d’Esponella i una mica més enllà

En tot just mitja horeta, sense badar però sense haver d’anar a toc de xiulet, es pot plantar des del centre de Prats fins a la font d’Esponella. Si la caminada continua cinc-set minutets més pel camí de les Cepes, acabarà trobant, si s’hi fixa una mica, les restes encara clavades al sòl, a la terra, de les bases dels rètols que havien senyalitzat el Roc de les Bruixes. Que quedi clar, la nostra ruta són els ferros, no el roc. O millor encara, la nostra destinació primera és la font d’Esponella.

Si vostè es planta davant l’església de Sant Miquel de Prats, mirant-la frontalment, i inicia una caminada cap a la seva dreta, ben aviat trobarà una bifurcació (foto 1). Ha de continuar per l’esquerra deixant a la seva dreta el camí que porta a Meritxell. Ha de seguir l’itinerari de natura marcat amb una llebre vermella (foto 2). Seguirà per un vial encimentat fins que arribi a un xalet aïllat (el que es veu al fons de la fotografia número 3). Quan arribi a l’esmentat xalet, volti’l i segueixi la pista de la llebre (foto 4). Sempre esquerra. I amunt. Potser en algun moment trobarà un filat que es pot obrir. Obri’l i torni’l a tancar, sigui respectuós.

Segueixi enfilant-se per la muntanya fins que se li interposarà un camí terrós que li tallarà perpendicularment la seva ruta (foto 5). Segueixi endavant buscant la borda que es divisa i la senyalització de l’itinerari ‘de la llebre’. Ha de passar pel camí que discorre entre la borda i la cort de vaques (fotos 6 i 7), que potser les trobarà pel camí. Vagi seguint. Si no bada, pel recorregut podrà advertir la presència de la malauradament famosa planta de tora (foto 8), ara ja a punt d’esclatar a nivell floral. Ben aviat es trobarà la font d’Esponella. L’aigua brolla del sòl mateix (foto 9). Sembla més aviat un petit patamoll.

És el final del nostre recorregut. Sempre pot ser que li quedin ganes de caminar més. Potser que vulgui seguir el camí de les Cepes (foto 10). Que sia voluntat seva fer una mica més de camí per la muntanya. Si la seva pretensió és trobar la base metàl·lica d’uns antics rètols, quan el camí es faci pla, al cantó esquerre trobarà els primers (foto 11). I si des d’allí mateix s’enfila una mica més seguint un fil de camí que surt d’aquelles restes d’indicador també a l’esquerra, als pocs metres trobarà algunes bases més (foto 12). Boniques restes fèrries. Allí mateix.