Obligat a enclaustrar-se a casa, com tants i tant d’altres, Hernández opta per “la paciència i el bon humor” i per cantar que cal quedar-se a casa i rentar-se tot sovint les mans. Explica irònicament en la seva cançó que l’estrès l’ha fet engreixar tres quilos -que de ben segur espera perdre tan aviat com pugui recuperar l’activitat laboral i la dansaire- i desbarra encara més ironia quan canta que “la histèria s’ha desbordat” i que creu que “la gent està ‘xalada’” i “el món s’ha tornat boig”.
Diu que, com tants d’altres, quan escolta la paraula coronavirus, allò que primer fa és tossir. Aposta perquè la gent escrigui cançons per combatre el confinament. O per fer “exercici a l’escala de l’edifici” on viu. O al garatge, on els nens han muntat una mena de parc improvisat. Tot plegat amb bon humor i amb un clam, reitera a mode de tornada, per rentar-se les mans tot sovint i quedar-se a casa mentre duri la situació de crisi.