Les obres avancen al ritme previst. Potser amb una mica de retard. Res que no es pugui resoldre si no hi ha imprevistos més considerables. Un dels principals mals de cap era (i és, de fet) com transportar les bigues que han de sostenir la plataforma pròpiament dita. Les travesseres entre els murs de formigó que quedaran a banda i banda del riu. Descartada l’opció de dur-les per carretera, finalment es va optar per traslladar-les a través de la muntanya.
En concret, es farà per un camí que durant l’hivern forma part de la pista Gall de Bosc del sector Ensisa de Grandvalira. Però per dotar de més seguretat als viatges, i atès el pes que faran les plataformes propulsades que mouran cadascuna de les bigues, s’ha hagut de fer un projecte per asfaltar un típic camí de muntanya. Per evitar ensurts. Per prevenir esfondraments. Construir per després destruir. Només hagin passat les bigues -se’n preveuen setze- i les peces amb què s’ha de muntar la impressionant grua que les haurà de col·locar a lloc, el terreny s’ha de restituir al seu estat natural inicial. És a dir, al que presentava fa ben poques setmanes.
I és que ara, el camí ja no és de terra. Ja hi brilla l’asfalt. Tot va agafant forma per al trasllat d’unes bigues monumentals que reposen allí mateix, a l’aparcament que és una mena de camp de batalla per a obrers. Per a soldadors. Per a muntadors d’immenses peces que parteixen de trams d’una vintena de metres. Dues grans grues, retroexcavadores, maquinària nombrosa… Entre setmana l’activitat hi és més que notable. En les jornades festives, s’hi sent xiular el vent i el remor dels cotxes que passen per la carretera. Poca cosa més. Els immensos suports metàl·lics, immòbils, impertèrrits, esperen la seva hora. El seu moment.
Aquest estiu no hi fan estada els karts, al Tarter. Les bigues hi tenen tot el protagonisme. Les que hi són i les que han de venir. Que l’aparcament ja té degudament col·locades les bases de formigó sobre les quals es fa reposar cadascuna de les costelles de la futura passarel·la esquiable. Per la complexitat i l’especificitat, és clar, es tracta d’una obra mai vista. D’aquí que també es vegin coses que no s’havien vist gairebé mai. Per exemple, que es transformi una pista d’esquí en carretera per tornar-la, després, a adobar com a camí. El camí de les bigues.
Comentaris