Res a veure la descripció de l’acusat amb el de la suposada víctima, que “vaig patir més pel que estava vivint el meu fill que no pas pel que em passava a mi mateixa”. De fet, no començaria tractament psicològic fins al punt que no va realitzar que, suposadament, era “per culpa meva” que el seu fill -i no pas de l’agressor- havia passat també per un petit calvari. Això i el fet que una vegada desfet ja el matrimoni, divorciada la parella, va ser conscient que qualsevol petita insinuació, en positiu, d’un home, li suposava, a ella, un problema.
L’home, andorrà de 53 anys empleat de manteniment en un equipament sociocultural d’Andorra la Vella, ha estat jutjat aquesta setmana davant el Tribunal de Corts per un delicte de maltractament en l’àmbit domèstic i un altre de lesions. Es jutgen dos fets concrets ocorreguts dos dies distints encara que no gaire llunyans entre ells del 2019. No obstant això, tota la relació va estar regada de problemes. De dificultats. La dona, originària de Terrassa, ho va explicar clarament: “Al mes d’estar casada em vaig adonar que m’havia equivocat.” L’home no només havia canviat el seu comportament. També físicament va experimentar un canvi rotund.
“Gaudia (l’home) amb el dolor, amb el patiment que feia als demés però també amb el que s’infligia a ell mateix. Vivia en una dinàmica continua de provocacions constants. De portar les situacions a l’extrem. De fet, ja m’ho va dir un dia: ‘Sóc expert en portar les persones al límit’”, manté la víctima
La parella es va casar el 2015. Un parell d’anys després la convivència es va trencar -temporalment, més tard es reprendria per tornar-se a trencar ja del tot- perquè la dona, auxiliar d’infermeria i especialista en tractaments holístics, no suportava la situació. “Gaudia (l’home) amb el dolor, amb el patiment que feia als demés però també amb el que s’infligia a ell mateix. Vivia en una dinàmica continua de provocacions constants. De portar les situacions a l’extrem. De fet, ja m’ho va dir un dia: ‘Sóc expert en portar les persones al límit.’” De fet, va quedar clar durant la vista oral, la primera relació de l’home, i de la qual té una filla, ja va finir pel mateix. Mals tractes, insults, agressions…
La fiscalia demana que s’imposi a l’home l’obligació de seguir durant quatre anys el programa de promoció de relacions no violentes. En cas contrari, hauria d’entrar durant dos anys a la presó. Durant aquests quatre anys no hauria d’entrar en contacte en cap moment amb la seva exparella, que tot i que al seu dia va marxar d’Andorra, quan n’ha tornat ha decidit quedar-s’hi. “Hi estic molt bé, jo, al país”, va deixar clar la dona tot i lamentant que al seu dia s’hagués de sentir paraules com “immigrant de merda” o, fins i tot, que la relació no funcionava perquè “jo no m’havia adaptat al país, que no havia tingut paciència”.
De fet, després d’un trencament temporal de vuit mesos, la dona va decidir tornar i reprendre la relació “per pena”. Ho va admetre a preguntes del president de la sala. Sabia que l’home estava malalt. És a dir, s’havia agreujat el trastorn que suposadament patia. I que segurament pateix. De fet, en base a aquest trastorn de personalitat la defensa demana que si no s’absol l’home, com es pretén, com a mínim que se li imposi només una pena mínima ja que el trastorn hauria d’operar com un eximent parcial. De fet, amb les seves preguntes, la defensa va voler fer creure que com que la dona ja s’havia que l’home era depressiu, en conseqüència ja s’havia el que hi havia i no s’hauria d’haver queixat.
“Aquí la víctima sóc jo”, conclou l’acusat en el torn de darrera paraula tot assegurant que si la relació es va degradar va ser “per la inestabilitat laboral d’ella”
“Sí que sabia que havia tingut una depressió. Però també n’havia tingut jo una als vint anys”, va explicar la dona, deixant clar que una cosa és haver estat malalt una temporada i haver-se refet i, l’altra, haver d’aguantar de tot i més perquè algú estigui malalt o ho hagi estat. A més, va recordar, “la medicació (per a la depressió) se la prenia amb cervesa. Suposo que això no ajudava. Tot plegat era un infern.” Una de les coses que la van fer decidir a deixar-ho estar va ser el fet que l’home es va apuntar amb una arma. Sí, tot i el seu estat, tenia armes a casa. “Jo les vaig guardar en un traster” a l’inici.
L’home es va enfadar. I quan l’episodi de les pistoles, el segon o el que fos, la dona va fer creu i ratlla encara que després tornaria per allò de la peneta. “Es va apuntar amb les pistoles. ‘Aquest home no està bé del cap’, em vaig dir. Té pistoles i dos i dos són quatre.” Temia per la seva pròpia vida i va marxar. Un temps. Després tornaria però res no canviaria. S’ha dit. Es jutgen només dos episodis concrets sobre els quals l’acusat va tenir molta dificultat de recordar. Ho barrejava tot. Cert que feia molts dies. Cert que, si es té en compte la seva versió, tot era responsabilitat de la inestabilitat laboral de la dona. Una inestabilitat que hauria degradat la relació.
Després del trencament definitiu, la dona ha remuntat. “Vaig canviar de telèfon, vaig canviar el pany de casa i evito anar per on podria passar ell.” El fill s’ha fet gran i estudia a fora. Però torna a Andorra on han establert la residència sempre que els estudis li ho permeten. Espera, la dona, que una vegada celebrat el judici pugui passar pàgina del tot. L’home de les dues cares ofereix una altra imatge. Lluny de la remuntada. Deu ser per això que clama. “Aquí la víctima sóc jo.” I pel que sembla, totes les dones li van en contra i el tracten com un drap brut. Elles diuen just el contrari. I se n’allunyen.