Tot ve a tomb de la detenció, al tomb de la celebració de l’ ‘Snowrow’, d’un ciutadà italià que venia a Andorra, al festival, amb altres companys. I que en el bus de línia des de Barcelona se li va enxampar un bon arsenal de droga que va admetre que pretenia compartir amb un bon grup d’amistats durant el certamen musical a Grandvalira. Fa uns quants mesos que és a la presó. I el seu segon advocat defensor, el que vetlla pels seus interessos en l’actualitat, ha al·legat entre altres coses vulneració al dret a la defensa perquè tant la policia com l’autoritat judicial sempre es va referir a l’home en català o, a tot estirar, en espanyol, quan el jove ara empresonat no entén ni una llengua ni l’altra.
L’advocat del detingut i empresonat en qüestió, Josep Anton Silvestre, ha recordat a través de les xarxes socials, que, entre altres coses, “la Constitució d'Andorra, a l'article 10, i la Llei 2/2023 regulen l'ús de traductors i intèrprets professionals. La jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) en casos com Kamasinski vs Àustria (1989), Hermi vs Itàlia (2006) i Baytar vs Turquia (2014) ho confirmen”.
Afegeix Silvestre que “la directiva 2010/64/UE del Parlament Europeu i del Consell, estableix el dret a interpretació i traducció en els processos penals per garantir un judici just. Aquesta directiva exigeix que els documents essencials siguin traduïts a la llengua de l’acusat o que entengui”. I lamenta que la policia andorrana “no disposa dels drets dels detinguts en els idiomes oficials de la UE. Això posa en risc la justícia i la confiança en el sistema”. I no és només la policia, és també l’autoritat judicial.
Com s’ha dit, diferents advocats, especialment aquells que fan guàrdies i que es dediquen en gran mesura al Dret penal, admeten que hi ha un problema molt gran quant als intèrprets. Un dels consultats admet que “tot és bastant aleatori” i “va en funció de la dificultat de la llengua en qüestió”. Però és cert que “pot passar que de vegades, i dic de vegades, les traduccions no es facin o, com a mínim, no es facin de forma correcta”.
En un sentit molt similar, un altre dels juristes consultats reconeix que “el nivell és força justet. En termes generals és força justet i a nivell de llenguatge jurídic van molt justos i de vegades no ajuden del tot. Tampoc és que siguin molt dolents però penseu que de vegades agafen gent que no tenen cap mena de formació. Simplement saben l’idioma i ja està. No tenen cap titulació, cap acreditació, que avali que tenen coneixement d’un nivell elevat de la llengua sobre la qual hagin de fer d’intèrpret”.
Molt sovint, s’agafen cònsols honoraris que pel fet de ser cònsols i de ser honoraris no han de tenir un coneixement profund d’un idioma, però com que saben l’italià, per exemple, doncs es recorre a ells per sortir d’un atzucac. S’han arribat a mobilitzar advocats que en casos concrets acaben fent de traductors puntuals. I encara hi ha, explica un altre advocat, algun cas, parlant de ciutadans russos o búlgars detinguts, per exemple, que ja sigui la policia o l’autoritat judicial ha acabat recorrent al cens de població per localitzar residents d’origen de l’idioma que es necessiti per demanar-los si es pot fer el favor d’ajudar-los en la traducció.
I aquesta manera de fer no només no està regulada en cap lloc sinó que, a més a més, qui presta el servei el fa de manera altruista. Perquè en lloc està previst pagar per aquesta funció quan s’agafa el primer que passa. Una altra cosa és un traductor establert com a tal. Però sol ser els menys cops, especialment en les guàrdies, que es recorri a aquesta via.