“La meva crida és que l’ONU deixi d’estar en hotels de cinc estrelles, vivint molt bé i baixin al terreny i portin la pau”. Així de contundent s’ha mostrat Ghulam en la seva al·locució durant la taula rodona que forma part de l’exposició ‘Refugiats. Andorra país d’acollida’, que es pot continuar visitant a Cal Pal. Ella ha viscut de primera mà un conflicte bèl·lic. Amb vuit anys una bomba va caure sobre casa seva, Va estar sis mesos en coma i encara avui les cicatrius són visibles. Per poder sobreviure va haver de fer-se passar per home i ajudar la seva família. No va ser fins al 2006 que va arribar a Barcelona com a persona refugiada i s’hi ha quedat.
Remarca que “la història dels països ocupats forçosament no l’escriuen els ciutadans, sinó qui té la força i el poder”. Deixa clar que, en el cas de l’Afganistan tota la cultura i història l’han destruït i el que “ha quedat registrat és perquè ho ha explicat un país veí”. Reivindica el paper de la dona perquè “són elles qui han tramès la història, que ha passat de mares a filles”. I és que, tal com ha explicat l’historiador, Pau Chica, “la societat és masclista i la història l’escriu qui guanya i, normalment, és un home”.
Remarca l’estigmatització que ha patit “per ser dona refugiada, afganesa, tenir un color de pell diferent i de classe pobra”
Quan es desencadenen conflictes bèl·lics, els habitants dels pobles i ciutats intenten fugir i trobar un lloc on poder-se refugiar. Un procés que va associat amb una fractura emocional i en molts casos acaben sent estigmatitzats. Ghulam lamenta que “els éssers humans no aprenem res”. Remarca l’estigmatització que ha patit “per ser dona refugiada, afganesa, tenir un color de pell diferent i de classe pobra”. En aquest sentit, posa en relleu que hi ha dones amb molts diners que venen i les acullen correctament.
Les dones han tingut un paper important en el passat com en el cas de la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola. Pau Chica destaca que “més enllà del rol de cuidadora de la família també han participat en les xarxes”. Ara bé, tota aquesta tasca ha estat reconeguda? Són dones visibles? Nàdia Ghulam, respon que “no”. Relata que “a Catalunya parlen d’igualtat de gènere, però el tracte no és el mateix en un home que a una dona”. Ha posat l’exemple que va haver d’estudiar molt per treure’s un títol i quan va anar a una entrevista de treball per ocupar un lloc d’educadora social “em van dir que el lloc era per un home i si no s’ocupava llavors em trucarien. Vaig sortir plorant”. Per aquest motiu, diu que amb el pas del temps “tinc un nom i cognom perquè la meva imatge genera morbo”.
EL PAPER DE LES NACIONS UNIDES
Lamenta que amb tots els conflictes que hi ha tant a Afganistan com a Ucraïna o a Israel, les organitzacions internacionals com les Nacions Unides no facin res. Demana que acudeixin en directe als llocs atacats “on moren dones i nadons i portin la pau”. Destaca que “hi ha guerres perquè hi ha països que produeixen armes i les venen”. Per aquest motiu, diu que cal acció i una “educació en valors”.
Unes reflexions que també comparteix la secretaria general de l’Institut Andorrà de les Dones, Montserrat Ronchera, qui afegeix que en moltes ocasions que “les persones que podrien ajudar a les dones refugiades se’n volen aprofitar i aquestes persones estan doblement victimitzades”. Tot plegat ens ha de fer reflexionar sobre els nostres actes per tal d’evitar que xacres com les que s’han exposat s’eliminin.
Comentaris (2)