Nascuda a Andorra, Laia Ateca Font va estudiar cinema a l’Escac, i actualment és dissenyadora de producció. La primera pel·lícula en la qual va participar va ser a Nova York mentre estava encara estudiant. Un any més tard faria la meritòria d’art a la pel·lícula de Woody Allen: ‘Vicky Cristina Barcelona’. La seva feina consisteix a seleccionar, crear, dissenyar i ambientar els espais i els objectes d’una pel·lícula, és a dir, donar-li una forma a un guió. “Hem de fer que els espais ens parlin dels personatges i de la història sense que ells hagin de dir res”, explica, tot detallant la importància dels colors, les textures i la llum, que no només ajuden a reforçar l’estat d’ànim dels personatges, sinó que aconsegueixen modificar els sentiments dels espectadors: “Podem fer que l’espectador tingui, por, llàstima, fàstic, se senti bé, feliç, o recordi alguna cosa de la seva pròpia vida”.
Durant la producció de ‘Polvo serán’, l’andorrana s’ha retrobat amb Carlos Marques-Marcet, director de la pel·lícula, amb qui ja havia treballat durant el film ‘10.000 km’, una experiència que ha estat molt enriquidora: “Té un imaginari propi en el qual mai hauries pensat, però que és una porta per reflexionar i crear”, detalla. Durant aquest rodatge -amb el qual han aconseguit 14 nominacions als Premis Gaudí, es van trobar en diversos reptes. “Havíem d’encabir en un pressupost ajustat un guió molt ambiciós”.
La pel·lícula, dirigida per Carlos Marques-Marcet, ha captat l’atenció tant per la seva trama com per la bellesa visual de la seva posada en escena. ‘Polvo serán’ segueix la història d’una dona que després de ser diagnosticada d’una malaltia terminal decideix marxar a Suïssa per sotmetre’s a un suïcidi assistit.
El primer escenari de la pel·lícula transcorre a Barcelona a la casa de la família. “Havia de ser una casa que parlés de la seva vida en comú, els seus somnis, els records i a la vegada volíem que fos un homenatge al teatre i a la representació de la vida”, detalla la directora artística. Per fer-ho, es va inspirar en quadres del barroc o el concepte de ‘Memento Mori’, creant un nou univers que alhora fos creïble: “Vam utilitzar trossos de decorats, telons, quadres barrocs de colors càlids, textures riques, velluts, cortines, és l’acumulació de coses de tota una vida”.
Després ve la part musical. En aquesta part es van basar en la dualitat del blanc i el negre, “com a homenatge al cinema musical dels anys 50 i també per mostrar el contrast entre la vida i la mort”. Finalment, hi ha el viatge a Suïssa. “Volíem ser molt realistes en aquesta part”, explica, “ens agradava la idea de ser molt fidels a la realitat, sobris i austers, per ensenyar com és la mort des d’un punt de vista pràctic, veient tots els passos”.
Durant la seva trajectòria, Laia Ateca Font, havia participat en més d’un videoclip, com ‘El pañuelo’, de la Rosalía i Romeo Santos o ‘Medellín’ de Madonna i Maluma, però mai havia fet un musical. “Vam partir d’una primera versió de les cançons per dissenyar una primera idea dels decorats dels musicals, i mentre creaven les coreografies, miràvem si el decorat podia funcionar o s’havia de modificar”, detalla. I així ho van anar fent i acabant de perfil fins al final del rodatge.
En definitiva, tota una tasca per traslladar totes aquestes emocions sense utilitzar paraules, que l’andorrana i el seu equip van estar treballant durament per aconseguir que sortís endavant. “Durant molts moments vam pensar que no es podria fer i en altres vam pensar que no sortiria bé, perquè eren elements molt diferents que no sabíem si podríem fer que fos coherent”, confessa i per aquest motiu, va ser una “il·lusió doble veure que s’ha pogut fer, ha sortit bé i que hi ha gent que ho valora”.
Comentaris