I Isabel Ruiz i el seu germà conviuen amb la por d’haver de deixar sí o sí el ‘seu’ pis sense tenir cap altre lloc on anar. Andalusa de naixement, és avui, als 73 anys cap a 74, una andorrana més. De fet, va arribar al Principat fa uns seixanta anys. Va treballar en fàbriques de tabac -fins que els metges van aconsellar al seus pares que la noia havia de canviar de feina si volia refer-se d’unes dolences que la perseguien- i després va entrar al món culinari. Primer com a pastissera. Més tard i durant anys i panys i fins a la jubilació, com a ajudant de cuina en un restaurant del país.
Al pis de carrer Callaueta hi van anar a parar amb els pares i altres germans, que a mida que es van casar van buscar-se altres domicilis. En aquell pis hi van anar a parar perquè el propi propietari els va oferir la possibilitat de viure-hi. Quaranta anys enrere, gairebé mi segle abans que ara, la situació era molt diferent. L’habitatge, avui, no ha canviat gaire respecte de llavors. Manteniment, el justet. Però a ara la propietat vol recuperar la possessió de l’habitatge. Recorden els assessors legals de la propietat que “és del tot legítim”.
“És gent gran sí, i és trist, però la propietat el que no pot fer és de serveis socials. El contracte s’ha extingit i la propietat vol recuperar l’immoble. Hauria de ser el batlle que contactés amb Afers Socials per buscar una solució per aquesta família”, exposen els advocats dels propietaris de l’immoble, que confirmen la suspensió del llançament per les accions judicials de l’altra part. Hi ha un recurs d’empara i diverses actuacions per guanyar temps. “En aquesta causa han passat coses molt rares”, alerta l’advocat d’Isabel, que avui, afirma, esperava el llançament i no tenia cap constància formal del seu atur.
Isabel Ruiz sabia que aquest dijous podia ser el darrer dia al pis. Quan acudeix a un habitatge la comitiva judicial, normalment ho fa amb un serraller per canviar el pany de la porta i donar per acabada l’etapa haguda fins llavors i obrir-ne una de nova. La inquilina, si hagués hagut de marxar avui, no tenia pas res preparat. A més, porta uns dies que no està fina. I el seu germà, que el van haver d’incapacitar després que buidés un compte bancari, encara està pitjor.
Adverteix el seu advocat que en la decisió d’execució del desnonament decretada pel batlle s’hi deia que aquells béns mobles que quedessin al pis després del llançament dels seus ocupants, se’ls podia quedar al propietat. Una altra salvatjada, considera la defensa dels germans desnonats, que treu foc pels queixals i està fent les mil i una per dilatar el foragitament dels germans Ruiz.
Fa dos anys, explica Isabel, pensava que trobaria un altre lloc on anar. De fet, per això no hauria forçat la pròrroga de l’arrendament i el contracte de lloguer, adverteixen els advocats de la propietat, va vèncer. Però els dos germans van començar a ser víctimes de la bombolla dels preus. No hi havia manera de trobar res que fos assumible a la seva economia. Pensionistes i amb ajuts socials de Govern. Explica Isabel Ruiz que paga uns 500 euros de lloguer. I que quan va voler negociar un nou contracte, el preu ja no baixava dels 800. Potser 900 euros.
EL NÉT PROBLEMÀTIC I L’ENUIG VEÏNAL
La propietat de l’immoble, però, assegura que mai s’ha ofert a Ruiz la possibilitat de renovar el contracte. Es va extingir i punt. No es volia continuar amb l’arrendament sota cap context. I això és pel comportament d’un nét de la dona, de 30 anys, que malgrat no viure al domicili de la seva àvia, sí que hi acudeix amb habitualitat, i “defeca, orina, vomita i fa malbé els espais comuns de l’immoble” a banda que arriba a hores intempestives molts cops en un estat no gaire curós, molestant a qualsevol veí perquè li obri la porta.
És tal el malestar veïnal suposat, o ho era, vaja, que fins i tot la resta de membres de la comunitat va signar un document posant de manifest a la propietat la situació que es vivia, segons que ha explicat la representació lletrada de la propietat, que han lamentat la situació i el fet que unes persones grans quedin sense sostre, però també s’ha advertit que fa entre dos i tres anys que la situació d’extinció contractual és una evidència “i no s’han mogut”.
I com que suposadament no es van moure al seu moment, ara no hi ha manera que hagin trobat res a l’altura de la seva butxaca. “Sempre he estat una dona valenta, però ara no puc”, reconeix una Isabel que explica que tota la vida li va tocar cuidar-se dels pares, que no sabien ni llegir ni escriure, i ara del germà. Va tenir parella una bona temporada. Però va morir d’un càncer. I ara, ella i el seu germà, no volen morir de pena. De no saber on anar.
I conviure amb un desnonament com a espasa de Dàmocles no és senzill. Gens ni mica. Menys encara malalts i a tocar del Nadal. I qualsevol dia la comitiva judicial pot trucar a la porta. Canviar-los el pany i adéu-siau.