La vista davant del Tribunal de Corts, molt més curta del que es preveia -fonamentalment perquè eren vuit els advocats que havien d’intervenir malgrat que sols quatre de la desena d’implicats s’han presentat a la sala-, ha evidenciat la futilesa de la pretensió de la fiscalia. De fet, fins i tot el fiscal adjunt que ha defensat en nom de l’acusació pública -que ni per casualitat el 2002 quan va esclatar el cas no tenia ni idea de traslladar-se a viure mai a Andorra- ho ha fet pal·lesant un cert desànim. Una certa desgana. Per contextualitzar una mica més tot plegat, l’actual fiscal general de l’Estat, Xavier Sopena, era el director de la policia quan va espetegar tot plegat. D’una policia, s’ha recordat durant la vista, que mai va aportar a l’autoritat les converses que suposadament provaven alguns dels delictes atribuïts als implicats, entre els quals, expolicies, exbombers, policies en actiu, duaners, algun transportista…
El judici dels fets de fons es va iniciar el 2008. Però es va quedar en les qüestions prèvies. I mai més fins que al 2020 es va sobreseure per prescripció. “La natura il·lícita del bé no ve legitimada per la prescripció”, ha deixat anar el fiscal adjunt, que ha assegurat que hi ha “causa documental suficient” per provar els fets. Amb tot, demanava que l’Estat es pugui quedar els pel cap baix 32.000 euros que al seu dia entre tots els processats van abonar com a fiança. I tots els béns embargats.
Al principal acusat, que no s’ha presentat a la vista pel comís, se li van quedar 10.300 lliures esterlines, 27.700 euros, es va bloquejar un compte amb 2.238, es va segrestar munició i un bon reguitzell de mòbils. A un altre se li va comissar un radiotransmissor i documentació, a un altre la seva agenda que tenia com a policia… en fi, de tot una mica. Però essencialment els diners de les fiances. A raó de 12.000 euros el principal acusat i 6.000 euros la majoria dels altres. En fi, que s’ha lamentat que essencialment “s’ha fet passat la pena de banqueta a unes persones per uns fets que han estat prescrits”, a parer de les defenses.
Hi ha hagut consens entre tots els advocats que no es pot considerar en cap cas que els fets fossin provats. “El fet no es pot provar, justament, per manca de proves”, ha dit un dels defensors, que ha deixat clar que “la fiança no és d’aplicació ni per la multa ni pel comís”, per molt que el fiscal mantingués que estava segur que també els diners de les garanties procedien de la suposada activitat il·lícita.
Res de res, han defensat els advocats, recordant que quan es va detenir els acusats es van embargar comptes i com sol ser habitual els processats van haver de recórrer a familiars o amics. Tot fora de lloc. “No s’ha practicat cap prova durant la vista oral” perquè la vista oral es va aturar tot just després de les qüestions prèvies. I, a més, no està pas clar si el Codi de penal d’aplicació per substanciar la causa, el suposat comís, era el del 1990, d’aplicació quan va esclatar tot, o el del 2005, que és que el pretén que es tingui en compte el fiscal.
Una fiscalia que aprofitant el ‘tutti frutti’ ho ha barrejat tot i més. Però sense gens de ‘feeling’.
Comentaris