Aquest dimecres s’ha tancat la segona setmana de sessions judicials pel ‘cas BPA’. Dues setmanes, set sessions, en què a banda de constatar-te l’ocultació d’informació que almenys inicialment va fer l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF) al tribunal -i que caldrà veure si corregeix lliurant la documentació requerida-, ha estat totalment protagonitzada per l’exposició de Miquel. De fet, aquest dimecres, en què el to del fiscal general, Alfons Alberca, ha tornat a pujar una mica, ha tornat a ser més inquisitorial, el president del tribunal, Enric Anglada, ha vingut a demanar al bancari que vagi una mica més per feina. “Tinc la sensació que donem voltes sobre el mateix sense concretar”, ha vingut a dir el magistrat.
“El primer que va parlar de compensació en aquesta causa no va ser el senyor Miquel, va ser el fiscal. I a partir de llavors en tots els interrogatoris es va seguir dient compensació”, ha deixat clar el defensor Jesús Jiménez
El tribunal ha escoltat aquests darrers dos dies l’exemplificació, l’explicació, d’un seguit de conceptes transaccionals bancaris. Miquel tenia molt clar que havia de deixar clara la diferència entre intercanvi d’efectiu entre comptes i compensació. El primer es pot controlar. El segon, no. La primera operativa la va dur a la pràctica BPA -i tota la resta de bancs del Principat- durant un temps. La segona l’hauria refusat. De fet, quan a partir del 2011 l’entitat avui intervinguda per l’Estat va decidir restringir els intercanvis i per tant va controlar més encara l’operativa de Rafel Pallardó -un dels nuclis essencials de la causa i, per això, home de constant referència en moltes sessions-, acabaria detectant algun intent de compensació de l’empresari. “I el banc, el que va fer, va ser tallar-ho i prohibir-ho. Si identifico una compensació, la tallo. I no l’he tallat a partir del 2011, l’he tallat tota la vida. Aquest era el criteri.”
De fet, per l’ús del terme compensació, el fiscal general, que certament ha incomodat amb alguna de les seves qüestions més del que ho havia fet fins ara l’ex-CEO de BPA, s’ha guanyat una ‘cleca verbal’ de l’advocat defensor de Miquel, un Jesús Jiménez que segueix la vista amb atenció però parsimònia. I que sap el tribunal que si demana la paraula no és en va. “El primer que va parlar de compensació en aquesta causa no va ser el senyor Miquel, va ser el fiscal. I a partir de llavors en tots els interrogatoris es va seguir dient compensació”, ha dit Jiménez, per deixar clar que el que BPA va fer fins al 2011 va ser intercanvis d’efectiu (i que va ser la fiscalia qui va introduir la confusió). Operativa diferent, terminologia diferent. I d’intercanvis en feien tots els bancs.
Cert també que en una de les preguntes que han incomodat poc o molt l’ex-CEO de BPA, Alberca ha demanat si no era cert que l’operativa a Pallardó se li va tallar arran de la intercepció per part de la policia espanyola de diners que l’empresari havia d’intercanviar amb un tercer. Miquel ha explicat que sabia del cas pel sumari, no per haver-ho sentit abans. I ha explicat que feia mesos, el 2011, que s’estava buscant la manera de ‘tallar’ els intercanvis de Pallardó. “Però era vol i dol.” Perquè l’empresari era un client ‘premium’ del banc, amb un 1,5 milions d’euros al compte i la generació de molt negoci. I s’havia de buscar un producte alternatiu per oferir-li.
“Volíem que continués de client perquè nosaltres no teníem cap sospita en relació amb el senyor Pallardó.” De fet, el propi Joan Pau Miquel va fer algun que altre intercanvi a Barcelona amb l’empresari. “Si ho vaig fer va ser perquè tenia la íntima convicció que els diners eren bons.” I ha recordat que ell com a director general tenia “tota la disponibilitat per poder disposar de diner legítim. ¿Per què hauria hagut d’anar a buscar diner il·legítim? Intento proveir-me d’aquella persona sobre la qual tinc un grau de certesa i de confiança suficients”, ha insistit.
“Sort que la UIFAnd no gestiona el Codi de circulació, perquè tindríem greus problemes per circular”, ha afirmat metafòricament Joan Pau Miquel en un dels dards dirigits a la unitat dirigida per Fiñana
“Volíem que continués de client perquè nosaltres no teníem cap sospita en relació amb el senyor Pallardó.” De fet, el propi Joan Pau Miquel va fer algun que altre intercanvi a Barcelona amb l’empresari. “Si ho vaig fer va ser perquè tenia la íntima convicció que els diners eren bons.” I ha recordat que ell com a director general tenia “tota la disponibilitat per poder disposar de diner legítim. ¿Per què hauria hagut d’anar a buscar diner il·legítim? Intento proveir-me d’aquella persona sobre la qual tinc un grau de certesa i de confiança suficients”, ha insistit.
I després el bancari ha explicat que si el compte de Pallardó es va bloquejar va ser per la declaració de sospita que va fer a la UIFAnd arran de la seva detenció a Espanya, de la seva implicació en el ‘cas Emperador’. “No perquè el regulador hagués pres cap iniciativa.” De fet, la UIFAnd també s’ha endut més d’una cleca. En aquest cas de Miquel, que ha recordat que el cap de la unitat, “com si en fos l’amo per sempre”, va afirmar que ell no feia actes de cap reunió. I emetia uns comunicats tècnics que a parer dels directius de BPA aixecava més dubtes que cap altra cosa. “Sort que la UIFAnd no gestiona el Codi de circulació, perquè tindríem greus problemes per circular”, ha afirmat metafòricament.
En fi, que l’ex-CEO de BPA ha anat fent la seva exposició -avui, segona part de la lliçó càrrec-abonament, ingrés-reintegrament, intercanvi o compensació-, ha deixat dit que l’eina de gestió del banc va generar 1.006 informes sobre el control del compte de Pallardó. I que sobre aquest hi ha al sumari més de cinc mil folis que acrediten l’autenticitat de l’activitat comercial de l’empresari i del seu volum de negoci. Però, quedi clar, el que arribava a Andorra era diner B. I com que no és una traçabilitat comptable ‘strictu sensu’, “ningú no fa un informe sobre les possibilitats d’origen de diner B”. Per tant, de diner no declarat a Espanya. Aquell que sembla que no hagués arribat mai a Andorra. Com si fos quelcom nou del tot. Andorra pura i casta. Una excepcionalitat. Ironia fina.
O com ha dit en una de les primeres intervencions de la jornada d’aquest dimecres de revetlla Joan Pau Miquel: “Demostrar el que no existeix és més complicat que demostrar el que sí que existia.”