¿S’imaginen estar passejant pel Portal de l’Àngel de Barcelona, la Gran Vía de Madrid o el carrer Sierpes de Sevilla i de cop i volta que la pala d’una excavadora se’ls situï a un pam de la cama sense que no hi hagi absolutament res pel mig? ¿O que un operari piconadora en ma esdevingués atracció turística al Passeig de Gràcia, al carrer Preciados o al vial malagueny de Larios? A l’avinguda això és possible un dissabte, un diumenge. Els turistes no se’n saben avenir. Ja no és el laberint a sortejar producte de les obres de remodelació i embelliment del cèntric eix comercial de la capital del país, és la manca total de seguretat per molt que aquesta pugui arribar a ser negada en seu parlamentària.
Quan el turista et veuen càmera en mà que et disposes a immortalitzar la pala de l’excavadora que per moments sembla que se t’abraona sense parar, ell mateix és qui t’anima: “Això mateix: gravació i xarxes socials.” Amb un infant d’acompanyant i sortejant operaris i altres compradors en la improvisada voravia en el lateral esquerre, de baixada, de la part alta de l’avinguda, el benaurat turista encara està sorprès de veure amb la patxorra que treballen els operaris de les constructores que tenen adjudicades les obres de Meritxell. Com que mai no passa res… Però això s’acaba el dia que passi.
Certament, algun dia, alguna hora, molt de tant en tant, altres operaris ‘regulen’ el trànsit i no deixen passar quan alguna màquina s’ha de moure o està treballant. Però això és més puntual i esporàdic que trobar-te, per exemple, rebregades les lones que semblen reproduir gespa i que les empreses col·loquen en alguns trams de l’avinguda encara aixecats. Davant, una dona de més de setanta anys que camina feixuga recolzada en una crossa et pot fer patir. Si ensopega amb el rebrec el més probable és que l’hagis d’aixecar de terra. Però com que no passa mai res…
Més d’un i de dos establiments de l’avinguda han temut i temen un cop de pala en qualsevol moment en els seus aparadors. En les seves vidrieres. De fet, aturar-se un dissabte a la tarda en una cafeteria posem per cas de la part alta de l’avinguda pot esdevenir una bona atracció si just davant hi ha una brigada d’operaris atabalats per la pressió del calendari. Si hi ha una excavadora en moviment, l’atracció encara és major i en un moment que et despistes, quan tornes a fixar la mirada, de cop, et pot arribar a semblar que en qualsevol moment la pala et grata el nas.
Si s’hi fixen una mica, algun dia, és senzill, poder advertir com a tocar de per allí on passi, acotxat, hi trobarà, potser, un operari que radial en ma talla un bloc de granit que ha de col·locar al vial. ¿S’imagina que se li escapa la pedra i li colpeja la tíbia? Moltes vegades no hi ha cap mena de protecció. Moltes vegades, no. Gairebé sempre. I això passa a un pam de la seva cama. De la seva, de la del turista, de la de la senyora gran que camina amb dificultats. Però com que no passa mai res… I no, ja no són les ziga zagues o la inversió d’uns quants minuts més per arribar a la destinació volguda. És la seguretat.
La qüestió ja es va posar sobre la taula durant una sessió de control parlamentari al Govern. Es va dir que tots els protocols estaven previstos i que no hi havia cap problema. I que si problema hi havia, els inspectors de treball vetllarien per l’estricte control del compliment de la normativa en matèria de seguretat i higiene en el treball. Segur que tothom fa la feina. Segur que es duen a terme els controls que pertoquen. Segur, de ben segur, que la remodelació de l’avinguda esqueia i escau. I fins i tot que quedarà d’allò més bonica -caldrà veure els acabats o la resistència el granit a la sal que potser hi caldrà abocar a l’hivern per evitar patinades-.
Però és igual de segur que passejar entre operaris, piconadores, excavadores o trossos de granit que van i vénen no només suposa un risc per al treballador. És un perill clar, claríssim, per al vianant. Ja sia dissabte a la tarda o dimarts al matí. Tan hi fa. Però com que no passa mai res… Paciència, tota. Seguretat més encara.