Menys espectacular no pas perquè els artistes no facin un treball sublim -sí, un fàcil joc de paraules- sinó perquè no veuran aquelles grans estructures on els acròbates en altres ocasions es movien. En moto, saltant, el que fos. No. No hi són. Les acrobàcies són, digue-m’ho d’una manera planera i segurament no exacta, més senzilles. Sense tants escarafalls. Ep, igual de complicades o més que en altres ocasions. Però l’artista, l’acròbata, s’enfronta a ell mateix.
Hi ha acrobàcies aèries, d’aquelles d’aferrar-se al trapezi, a la corda caiguda del cel, a aparellar-se en l’aire, a enganxar-se a una barra i deixar-se caure sense tocar a terra; i hi ha acrobàcies d’aquelles de dominar certs ginys. Unes pilotes de tennis, per exemple. Uns diàbolos. Hi ha muscle i vestuari. I hi ha música. Però no hi trobaran l’estridència ni de ‘Diva’ ni de ‘Rebel’. És una cosa més temperada. I potser hi ha més joc de ‘clown’.
Començant pel conductor del muntatge, un suposat dissenyador de moda d’èxit que és, com la immensa majoria dels creadors de moda exitosos, histriònic. Però, alhora, és com una mena de pare de tot l’elenc, que no deixen de ser les seves musses, la seva font d’inspiració. Els models que acaben passejant les seves creacions. El Cirque aquest any va de moda. Perquè de moda, del procés creatiu del vestit, va ‘Sublim’. I, de fet, més que estar de moda -quedi clar, l’espectacle és fet a mida perquè s’ofereixi a Andorra, però aquelles referències estrictes a Andorra dels primers muntatges de la companyia canadenca han passat a la història- continua de moda.
Perquè el públic -aquest dissabte, en l’estrena, més familiar i armat de paraigües que mai- segueix responent de bona manera. La platea de la carpa de Prada Casadet pràcticament era plena. Si hi ha 3.500 cadires, la immensa majoria eren plenes. Però no pas totes. Que els 75 minuts de l’espectacle, les estones que els artistes giren entre el públic, aquells moments en què trien alguns espectadors perquè els acompanyin en un parell de números, donen marge per fixar-se en les files de butaques. I per trobar-n’hi de buides. Però això no és que sigui ni més ni menys important.
És ‘Sublim’ perquè és diferent. Com si després d’haver celebrat la dècada de relació amb Andorra, s’hagués encetat una etapa nova. Que el Cirque és un reclam turístic és evident. Si es sublim o no com a esquer per atraure visitants, ho hauran de dir els entesos. I que el nou muntatge convenç des de l’escenografia, des de la història, també sembla clar. Qui busqui bots sense parar, no és aquest el seu espectacle d’un Cirque més circense que mai. I sense que ningú s’hagi de tapar les orelles.
MUNTATGE VIDEOGRÀFIC: ELENA PARDO - RONNIE PINO (ALTAVEU MÈDIA) // FOTOGRAFIES: TONI SOLANELLES