Tot arrenca, com s’ha dit, a finals del 2016. El consell d’administració d’aquell moment va atorgar la prestació a un home que havia patit un accident. Aquest li havia provocat una invalidesa amb un grau de menyscabament del 16,7%. L’import concedit era de 197,67 euros mensuals.
Anys més tard, va revisar la situació. I va comprovar que el càlcul es va fer amb un error de l’aplicació de la Llei de la seguretat social. Es va fer servir el 75% del percentatge d’invalidesa reconegut i, en canvi, procedia només el 50%. Per tant, la xifra real de la pensió hauria d’haver estat inferior. Més concretament, de 131,78 euros mensuals.
Inicialment, el consell d’administració va concedir una pensió de 197,67 euros mensuals, però anys després es va comprovar que s’havia calculat malament; havia de ser, entenien els rectors de la CASS de només 131,78
El consell d’administració d’aquell 2022, doncs, va entendre que calia corregir la situació. És a dir, canviar una decisió adoptada pel mateix organisme sis anys enrere. Això, però, no era possible de forma directa. Calia demanar el vistiplau de la Justícia. Per això, es va decidir declarar “lesiu per a l’interès públic” la decisió del 2016 i es va impugnar davant la Batllia. És a dir, la CASS s’impugnava a si mateixa.
El passat gener, va arribar la resolució de primera instància. I aquesta desestimava la petició. Entenia que no concorria cap supòsit de nul·litat segons el que estableix el Codi de l’Administració. A banda, havien transcorregut més de quatre anys que és el termini que s’aplica en aquests casos. A banda, s’entenia que fer marxa enrere gairebé set anys després “resultaria contrari a l’equitat i la bona bé, així com a la seguretat jurídica”.
Vista la decisió, la CASS va optar per presentar recurs al Superior. Els magistrats de la sala administrativa admeten que “la possibilitat de revisar un acte declaratiu de drets mitjançant el procés de lesivitat ha estat recollida en diferents sentències”. Ara bé, cal analitzar si aquestes es poden aplicar al litigi que la parapública manté contra ella mateixa. I aquí és on posa en relleu que el que la decisió no és pas una decisió nul·la de ple dret -és a dir, totalment incorrecta- sinó una de “nul·litat relativa”. És a dir, era adequat atorgar la pensió i el problema estava en la quantitat. I, en aquest cas, la resolució entén que “s’ha de confirmar el criteri de la sentència apel·lada, segons la qual s’aplica el termini de caducitat de quatre anys que es preveu en el dret civil”. I, en aquest cas, el termini “havia caducat amb escreix”.
A banda, també s’accepta que el temps que havia passat des de la primera decisió afecta el principi de seguretat jurídica. I, sobretot, a un àmbit molt sensible, com ara una pensió d’invalidesa. “Per això, també es considera, en aquest punt, que el recurs “és extemporani”.
Amb aquests arguments, doncs, el Superior ha optat per desestimar el recurs. I, per tant, valida la negativa de la Batllia a corregir la decisió del 2016. La CASS ha perdut, doncs. O, potser millor, es pot dir que la CASS actual ha perdut però l’anterior ha guanyat? Bé, en tot cas, qui més tranquil es queda és l’assegurat que pot mantenir la seva pensió tal com se li havia atorgat inicialment.
Comentaris (6)