Fosa en bronze per un campaner que s’hauria de dir Despuic (que aquesta és la firma que apareix a la campana), senzilla, és també menuda. Fa 48 centímetres de diàmetre i 73 d’alçada. I no pesa gaire més de seixanta quilos. Poca cosa si es té en compte el pes de moltes, de la majoria de campanes. Presenta una fractura, una bretxa que ja s’ha descartat de cosir. De soldar. Per vàries raons. La primera (o la segona) perquè és una peça de museu. La segona (o la primera) perquè el trau és un record d’aquell malaurat incendi de la matinada del 9 de setembre del 1972.
En efecte, arran del foc d’ara fa mig segle, la campana es va despenjar del jou i es va esquerdar. Se la va retirar per protegir-la i mai més va tenir el protagonisme que ara se li vol donar. L’impulsor del reconeixement, per dir-ho així, n’és l’historiador i conservador cultural Robert Lizarte, que ha estat l’encarregat d’engrescar el conseller general president del grup demòcrata Carles Enseñat perquè empentés el ministeri de Cultura. Els responsables de Patrimoni Cultural.
I així ha estat com la vigília de Meritxell, als 49 anys i 364 dies de l’incendi, la campana ha tornat a ser rebuda amb tots els honors a casa seva. L’ha beneït l’arxipreste de les Valls, mossèn Ramon Sàrries, l’ha rebut mossèn Ramon de Canillo i hi han estat presents diverses autoritats, des de la ministra de Cultura, Sílvia Riva, al cònsol canillenc, Francesc Camp. Tothom orgullós del retorn a casa de la campana. Riva ha assegurat que amb el retorn a Meritxell de la campana procedent d’Ordino “recuperem un diàleg interromput amb el passat, honorem la història i recobrem vivències per a la memòria col·lectiva”.