Caminar mirant al cel

La marxa de l’associació ha arribat a la desena edició confirmant que és necessari -almenys ho és per a molta gent- poder disposar d’un punt de trobada on, sense qüestionar, sense preguntar pràcticament ni tan sols, es pot deixar anar tot aquell llast que una pèrdua no volguda deixa. Sobtada o no. Esperada o inesperada. Tan hi fa. Per això els prop de quatre-cents participants en la trobada han caminat, en certa forma, mirant al cel. Buscant les seves estrelles particulars en un dia especialment clar. Assolellat. 

Rosa Galobardes: “Aquesta dia és molt especial per a tothom que hi participa ja que permet recordar el fill o la filla, la parella o els pares que ja no hi són però que sempre es porten al cor i compartir- ho amb altres persones i famílies que han passat per la mateixa situació”

En paraules de la Rosa Galobardes, presidenta de l’Associació Marc GG, “aquesta dia és molt especial per a tothom que hi participa ja que permet recordar el fill o la filla, la parella o els pares que ja no hi són però que sempre es porten al cor i compartir- ho amb altres persones i famílies que han passat per la mateixa situació però de manera festiva i amable”. I així ha estat com ha transcorregut el recorregut dissenyat per a una marxa no competitiva -per molt que alguns se l’hagin agafat com si fos una cursa en tota regla- per a la qual s’han venut mig miler de samarretes. 

Els beneficis assolits amb aquestes vendes aniran a les accions que fa l’associació per continuar acompanyant en el dol aquelles persones que ho necessitin. Grups de suport, conferències, tallers… qualsevol mètode, qualsevol sistema per superar la partida definitiva d’algú que es volia tenir al costat. Com han estat al costat de la iniciativa, gairebé d’una forma més íntima que no pas pública, des de la ministra d’Afers Socials, Trini Marín, als cònsols d’Escaldes, una Rosa Gili i un Quim Dolsa que han donat el tret de sortida de la marxa des del Prat del Roure, que també ha servit d’indret d’arribada. De retorn.

Relacionat

“Cadascú el porta a la seva manera, però el dol ha de fer mal”

Cerni Escalé, Marc Torrent, Esther Cervós, Marta Pujol, Pere Baró… són alguns dels noms amb càrrec públic que han marxat -o corregut, en algun cas- en aquesta edició desena de la trobada. Però aquells importants no eren ni els ‘personatges públics’ ni les desenes de persones anònimes que han caminat “per ells”. Justament, els absents més presents que mai, aquells ‘ells’, han estat l’epicentre de la marxa. Noms que alguns dels participants portaven inscrits al dors superior de la samarreta.

‘Ells’ que guiaven la marxa des del cel. Mirant les estrelles, pensant en els estels, s’ha marxat per desè cop. Com el primer, el segon, el tercer… Però amb una associació i una iniciativa consolidada. I amb les institucions, aparentment conscienciades, que un grup de suport, una associació que acompanyi en el dol, és necessària. Perquè la mort, com la vida, no deixa d’estar present en un moment o altre.