Remolins riu per no plorar. “És una forma d’intimidar”, admet. Fa temps que manté a ratlla el departament de Patrimoni Cultural. No els en deixa passar ni una. Ja sia a títol personal, ja sia com a màxim responsable de l’empresa de serveis culturals Regirarocs o com un dels impulsors de l’associació de professionals de l’arqueologia i la història del país. Fa poques setmanes va posar el crit al cel sobre la contractació per part de l’administració d’un arqueòleg que no compleix els requisits per poder treballar. La resposta del ministeri va ser pràcticament immediata.
“Us agrairia que en un termini de 15 dies a comptar de la data de recepció d’aquesta carta elimineu les informacions que hagueu pogut donar, especialment a Internet, sobre aquest tema. En cas contrari, l’administració es veurà obligada a obrir-vos un expedient sancionador”, resa la missiva enviada el 23 de maig i firmada per la directora general de Cultura, Montserrat Planelles. El prec amenaçador de la directora del ministeri ve precedit per un exposat en què es recorda que donar pistes d’on està situat i com s’arriba al Roc de les Bruixes pot acabar comportant que els gravats medievals siguin objecte de bretolades. Li demanen que posi fre, per dir-ho finament, a una activitat que fa ben bé tres anys que du a terme de forma transparent i legalment declarada.
Remolins continua rient per no plorar. Aquesta vegada la carta li han enviat a títol personal. I a títol personal s’explica. Recorda, justament, que una de les missions que la llei de patrimoni confereix és la difusió de dit patrimoni com una manera més de protegir-lo. Gerard Remolins recorda que el Roc de les Bruixes està enmig d’un paratge natural obert, just al costat d’un camí públic i que no hi ha cap tancat ni cap protecció que n’impedeixi l’accés. “No sabia que era un delicte difondre coneixement i m’he llevat, com aquell qui diu, essent un delinqüent.”
“No sabia que era un delicte difondre coneixement i m’he llevat, com aquell qui diu, essent un delinqüent”, afirma sorneguer Remolins
L’arqueòleg recorda que ja des del moment que va tornar a casa, al Principat, se li va negar treballar a l’administració, com aquell que diu. Però va decidir espavilar-se i fer mans i mànigues per protegir i difondre el patrimoni d’Andorra, del Pirineu. Es va muntar com a professional liberal abans de posar en marxa l’empresa que ara dirigeix. I entre altres, va rebre l’autorització de comerç per fer de guia cultural. I com a guia cultural organitza visites, si escau, al Roc de les Bruixes. Fins i tot va informar degudament el ministeri i aquest li va tornar una resposta escrita donant-se per assabentat.
“La de guia no és la línia de negoci que més funciona, però curiosament sí que hi ha interès en visitar el Roc de les Bruixes”, diu anunciant que el fet que l’administració pretengui imposar traves sols aconseguirà l’efecte contrari: que encara més gent s’interessi per saber on són i visitar i gaudir dels gravats una reproducció fidedigna dels quals es pot veure a tocar el Palau de Gel. “Durant el solstici d’estiu fèiem una visita que tenia molta acceptació. Enguany hi ha molt i molt interès”, remarca alhora que explica que en breu tornarà resposta escrita al ministeri.
Que l’esperin assegut, vindrà a dir a Planelles, Gelabert i companyia si espera que retiri les geolocalitzacions que ha penjat a Internet o qualsevol altra informació. De fet, com si del Roc de les Bruixes, a la xarxa de les xarxes, només hi hagi les dades que hagi abocat Remolins. Com si el ministeri de Cultura no sabés, que potser no ho sap, que això de voler limitar Internet és més difícil encara que voler posar tanques al camp, a la muntanya. I que qualsevol persona que passi pel roc i hi faci una foto amb el mòbil i la pengi a Instagram, per posar un exemple, acabarà facilitant, d’una manera o altra, la localització dels gravats.
Però és que la difusió del patrimoni és inherent a la seva existència. I pretendre el contrari, a part de ser un contrasentit, remarca novament Remolins, en el cas que l’ocupa “és una forma d’intimidar” pel fet de deixar el ministeri cada dos per tres en evidència. En fi, una cacera de bruixes en tota regla. I mai millor dit.