I és que, admet, l’afició li ve “des de petit”. El futbol, explica, “sempre m’ha agradat i he tingut la fixació d’anar aconseguint samarretes”. La primera de la seva col·lecció li van regalar per Nadal l’any 1994 i, des de llavors, amb èpoques “de més i menys moviment” l’ha vist créixer. I ho continuarà fent.
La primera, una del Feyenoord holandès, li van regalar per Nadal del 1994 i, des de llavors, la llista ha anat creixent
El passat estiu, Collado es va convertir en l’encarregat de material del club tricolor. I, clar, això és una porta oberta a aconseguir encara més material. Ja són molts els jugadors que li han dut samarretes dels seus equips anteriors. I aquestes s’han sumat a les que ha anat comprant o aconseguint-les amb intercanvis amb coneguts. Entre ells destaca el Miguel Ángel, un noi de Múrcia de qui destaca que “és un enamorat de l’Andorra”. Entre altres, recorda, “vaig aconseguir-li una dels anys noranta de la marca Umbro”.
Així, aquests darrers mesos ha incrementat la col·lecció amb les samarretes que li han portat futbolistes tricolors com la del Leganés de Mantovani, la de l’Almería de Rubén Enri o la d’Héctor Hevel, del Larnaka de Xipre. També té força estima a una de la selecció andorrana que li va donar Ludovic Clemente. I, després d’una bona estona rumiant, admet que “potser a la que li tinc més estima” és a una de l’Andorra que li va entregar Ildefons Lima. “Amb ell hi tinc molt bona relació”, comenta.
Fa poc també va aconseguir una de les més exòtiques, gràcies a l’ajudant d’Eder Sarabia, Jon López. “Em va portar una del cos tècnic del Cibao”, explica. Es tracta d’un equip de la primera divisió de la República Dominicana. Més exòtic, gairebé impossible.
La més curiosa li ha arribat fa ben poc: l’ajudant d’Eder Sarabia a l’FC Andorra, Jon López, li va dur una del cos tècnic del Cibao, equip de la primera divisió de la República Dominicana
Una altra ben curiosa que va arribar a tenir era de l’Espanyol. En aquest cas, el que destacava era qui l’havia signat. La rúbrica no era pas de cap futbolista però sí d’algú molt vinculat a aquest esport, tant a nivell familiar com professional. Es tractava del periodista Tomàs Guasch, fill de qui fou president de la Unió Esportiva Sant Andreu i de la Federació Catalana de Futbol. Al final, la va intercanviar.
I on guarda tanta samarreta? Doncs, algunes serveixen per decorar la sala de material de l’estadi de Prada de Moles. La resta, a casa. Ara, “per temes d’espai, tinc penjades les més emblemàtiques i la resta guardades en caixes”.
Deixa clar que tantes samarretes no les té només per exposar-les. De fet, es poden consultar a una web específicament creada per ell. “També me les poso”, afirma. És més, durant un temps sempre anava “amb la de l’equip que jugava contra el Madrid”. I és que, no ho amaga, a banda de l’Andorra, també és culé empedreït.
Més enllà de les samarretes, Collado també present cada setmana amb dos amics un podcast sobre futbol a YouTube
I, tot i això, reconeix que també té equipacions del gran rival. “Tot bon col·leccionista ha de tenir-ne com a mínim una”, apuntat. I, en el cas del club blanc, en té dues. “Una del Rubén Yáñez que me la va portar Rai Marchán i una altra que em va enviar un company de Jaén”, explica.
Amb aquest amic andalús, de fet, la relació va més enllà de les samarretes. Juntament amb un tercer aficionat al futbol, tots tres tenen un canal de YouTube on, cada dijous, emeten un podcast centra en l’esport rei: tresJotas.
Gairebé 800 samarretes, però encara li falten. Vol més. Un desig -qui sap si aquest reportatge el pot ajudar- seria la samarreta del Barcelona de la temporada 1992-93, la de Kappa que, en el seu dia, va portar certa polèmica perquè incloïa una franja blanca. “Una vegada la vaig trobar, però en demanàvem 500 euros”, recorda.