La Bàrbara ja torna a sonar “fina, fina”

“Per mi és un dia molt important i per Canillo també perquè recupera un patrimoni que fins fa quatre dies no es podia recuperar”. Així ha començat Lizarte la seva exposició. I és que la Bàrbara, feta el 1833, es va espatllar a principis del segle XX, no se sap ben bé quan, però el cas és que des de llavors havia estat en silenci. Una esquerda en forma d’‘Y’ de 36 centímetres d’alçada i 3,8 centímetres d’ample. A més d’una altra a la faldilla de 27 centímetres de llarg i 3 mm d’ample. La tossuderia de Lizarte per mantenir el patrimoni, sumada a la voluntat del comú, que és qui ha pagat la restauració, i la supervisió del departament de Patrimoni Cultural han permès que des de faci uns mesos la Bàrbara hagi recuperat la veu.

El ‘miracle’ es va obrar a València, en un taller on se li va aplicar el mètode ‘Lachennmeyer, inexistent fins fa uns 20 anys. I això què vol dir? Doncs que es fon la campana fins als 1.100 graus centígrads justos, per no arribar als 1.500 que és la temperatura de fos del metall, i just en aquell moment, se solda i es deixa refredar molt lentament. Això va permetre arreglar també el nyap que als anys 50 van perpetrar dos homes “de fora”, segons li van explicar a Lizarte, que van “encendre un foc al cementiri, van treure el metall d’allà on estava esquerada, el van fondre i van reomplir l’esquerda”. D’aquí que quan s’ha estudiat els materials que componen la peça, a més dels habituals coure i estany, hagi aparegut també plom, sofre o arsènic.

Al taller també es va arreglar l’argolla que subjectava el batall, que estava molt feta malbé i en canvi, el que menys atenció va necessitar va ser el jou. “Una sola peça, per tant, d’un arbre molt potent, que es va haver de repassar una mica amb vernís protector però estava molt bé”, ha destacat el campaner.

I des del març que ha estat a Sant Serni, exposada a l’entrada, a tocar de terra (amb mossèn Ramon de Canillo que va ser el primer a fer-la sonar) i esperant ser retornada al tercer pis del campanar. El lloc que li pertoca, fent companyia a les altres tres campanes del temple, i ara sí a punt de repicar gràcies, també a la colla de campaners que s’ha format a Canillo, amb Domènec Bascompte i Cerni Pol entre els “instigadors”. De ben segur que sonarà bé, perquè si una cosa ha deixat clara Robert Lizarte és que el mestre campaners que la va forjar, Ignasi Jaquetti, com la resta dels seus familiars, “eren una nissaga molt destre, que feien campanes poc acurades, amb acabats poc polits, però que en canvi sonen molt bé, tenen una sonoritat molt fina”.

Un cop finalitzada l’explicació de l’expert, la ministra de Cultura, Mònica Bonell, ha agraït la tasca de Lizarte i de tots aquells que “tenen voluntat de fer millorar el patrimoni”. Segons ha exposat, esdeveniments com l’esfondrament del campanar de Sant Vicenç d’Enclar han fet que tots plegats “siguem més sensibles a tenir cura del patrimoni”. Amb tot, ha reconegut que el ministeri “no arriba a tot”, i per tant, estan encantats de col·laborar amb qui té “sensibilitat per mantenir el patrimoni”.

Finalment, el cònsol major, Jordi Alcobé, ha reivindicat que es recuperi la funcionalitat de les campanes, que uns anys enrere es van anar apagant per les molèsties que el so generava, i ha bromejat: “Qui ho ha pagat? El comú? Doncs gràcies al comú per pagar”.

El compromís d’Alcobé amb el patrimoni, a més, ha quedat demostrat anunciant que la corporació ja treballa per poder restaurar l’estàndard blanc que es treia per la processó de Corpus. “Es va deixar de treure quan van electrificar els carrers perquè tocava amb els cables i es va conservar a l’església”, ha recordat. Així és que a Patrimoni no els faltarà feina, perquè el cònsol menor, Marc Casal, també ha recordat a Bonell que caldrà arranjar el camí empedrat que dona accés a l’església. De moment, però, que sonin les campanes!