Totes les autoritats que van participar en la celebració, en la missa que es va convertir en molt més que una simple trobada religiosa, van destacar la profunda commoció de l’incendi destructor però, també, les ganes de tornar a alçar un edifici simbòlic. El bisbe Copríncep Joan Martí Alanis o el síndic general Julià Reig van ser dos dels qui van expressar aquest sentiment de renaixença reforçada. De compromís i solidaritat. Tot i les crítiques. Perquè Reig va lamentar algunes sortides de to que es detectaven a l’època. Si llavors el síndic es queixava… imaginin-se què diria ara. En fi, tornem a la pedra.
La primera pedra que esdevindria el símbol de l’arrencada de les obres. Malgrat que no va ser real. Els treballs no s’iniciarien fins més tard. Fins ben entrat el 1975. Cinquanta anys després, aquella pedra que es va colgar a la terra amb tota la pompositat i tot el sentiment més profund, és avui una de les anècdotes més celebrades pels visitants del santuari que acudeixen a les visites guiades. Ho explica la cap d’àrea de Museus i Monuments del Govern, Rut Casabella, que recorda que la pedra queda situada just sota l’altar, amb la inscripció de la data, i que és un dels racons que més gràcia fa els turistes.
Per cert, que el santuari és, de llarg, el monument que més es visita. A l’estiu, segur. Centenars de feligresos i no feligresos, de turistes, visiten l’obra que acabaria dissenyant Ricard Bofill però que, compte, oficialment no va firmar ell. Ho va fer el seu pare Emilio. El llavors jove però ja més que prometedor arquitecte no estava encara titulat del tot. Casabella explica que els visitants del santuari hi van per dues raons principals: el culte religiós i l’aspecte artístic. “Se sap que és d’en Bofill”, precisa la tècnica de monuments
Però va acabar sent d’en Bofill perquè els altres tècnics, els altres arquitectes amb qui havia contactat el Consell General, van anar renunciant. Els polítics de l’època pretenien quelcom de contemporani i de sumptuós. I seguint entre altres, fins i tot, les recomanacions de Salvador Espriu, i una vegada la sindicatura encapçalada per Francesc Escudé ja havia posat fil a l’agulla (inclosa una subscripció popular de donacions econòmiques destinades a la reconstrucció), el nou Consell General liderat per Julià Reig al 1973 va formar un equip multidisciplinar integrat pel Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill, l’estudi MBM d’Oriol Bohigas i els arquitectes andorrans Pere Aixàs i Albert Pujal.
Des del primer moment, Bofill, que recordava Aixàs en un article signat pel també arquitecte Enric Dilmé, que alhora esdevé un investigador històric en matèria urbanística, artística, que es definia com un dictador de l’arquitectura, va agafar les regnes del treball. El projecte inicial, que mai no s’ha tirat endavant, era tan magne que fins i tot preveia a Meritxell, entre moltes altres coses, un estany artificial. De tot el recinte, de tot el projecte que els altres caps pensants també havien validat, només s’acabaria fent el santuari.
La primera pedra es posaria, forçant una mica la màquina, perquè les autoritats andorranes i la ciutadania en general tenien la necessitat de refer Meritxell per, d’alguna manera entrar en una normalitat que l’incendi de la matinada del 8 al 9 de setembre del 1972 havia truncat, per l’aplec de Meritxell del 1974. Llavors s’havia de reconstruir el santuari, de fer-ne un de nou, de fet, per obligació. Però ja molt abans la idea de renovar el santuari ja era anterior. A principi del 1971 ja s’havia convocat un concurs per donar més majestuositat al temple i el seu entorn.
Ja llavors hi havia consciència que el santuari, el vell, era excessivament limitat per acollir les celebracions de la diada nacional. Ja llavors, fa cinquanta anys, seixanta gairebé, s’era conscient que calia preservar l’espai. Mantenir intacte el paisatge. Mig segle després de la posada d’aquella primera pedra, Rut Casabella manté que la integració paisatgística del santuari és un altre dels grans reclams que atrauen els visitants. “Els agrada molt el paisatge. Com s’integra l’edifici en l’entorn.”
Una pedra angular, una pedra clau. Una pedra, unes pedres, les del conjunt del santuari, que mig segle després mantenen l’atractiu. Que es preparen per una jornada gran per a diumenge. I, sobretot, que comencen a posar-se en forma per les celebracions del 2026. Llavors sí que serà festa gran. No serà només les noces d’or d’una pedra. Serà el mig centenari de tot el santuari.
IMATGES: FÈLIX PEIG / ARXIU NACIONAL D'ANDORRA (ANA)
El santuari ja en plena construcció.
Aplec de Meritxell el setembre del 1974.
Alocució del bisbe Copríncep, Joan Martí Alanis, durant l'acte de posada de la primera pedra el 1974.
Evolució de la construcció del santuari.
Assistents a l'aplec de 1974 observant la maqueta del futur santuari.
Comentaris (2)