José Alfonso Giménez tenia 41 anys. La seva dona onze més. En portaven vint de casats. Feia poc més de mitja dotzena d’anys que vivien al Principat quan malauradament van protagonitzar el crim de l’avinguda Fiter i Rossell. Abans d’allí, havien viscut a molts llocs. Primer a Catalunya; després a Andorra. Eren pares de dues filles. La petita, biològica de tots dos, era a l’habitatge on hi va haver l’assassinat quan els fets van succeir. Però ni va veure res ni va sentir res. Almenys així es va assegurar durant el judici que es va celebrar a finals del 2011. L’àtic escenari del crim que va tenir lloc just avui fa deu anys tenia uns 240 metres quadrats. L’habitació on hi va haver els cops i les ganivetades era a un extrem de l’habitatge. La cambra de la noia, de disset anys, estava situada just a l’altra punta.
Gimeno i els seus assessors legals fa un temps que intenten que la jurisdicció penal, que els tribunals penals, reobrin el cas; que es faci un judici de revisió
Tot plegat va esdevenir-se el 8 d’agost del 2010. Just avui fa deu anys. Gairebé dos anys després dels fets i, per tant, ara fa poc més de vuit anys, Montserrat Gimeno, llavors de 54 anys, ara de 62, era condemnada a vint anys de presó per assassinat. I a vint anys més d’expulsió una vegada hagi finalitzat la reclusió penitenciària. Porta deu anys entre reixes. Amb els beneficis que se li poden aplicar amb les normes vigents actualment al Principat, com a mínim li queden set anys més d’empresonament. No fa gaire dies, però, ha instat un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional atès que considera que se li està vulnerant, entre d’altres coses i drets bàsics, el dret a la jurisdicció.
Gimeno i els seus assessors legals fa un temps que intenten que la jurisdicció penal, que els tribunals penals, reobrin el cas. Que es faci un judici de revisió. Segons fonts coneixedores de l’afer asseguren, sense donar excessius detalls, que hi hauria elements que al seu dia no es van valorar correctament i que hi ha aportacions noves que demostrarien, a l’entendre de la condemnada, que ella no va ser l’autora material de l’assassinat. Sí l’encobridora, potser. Però que hi havia algú altre a la casa que tenia motius per fer el que va passar. Per matar José Alfonso Giménez.
Els fets es remunten a la matinada del 8 d’agost del 2010, un diumenge, quan l’empresonada hauria decidit matar qui encara el seu marit perquè li havia deixat clar que se separava
El Tribunal de Corts ha desestimat per ara reobrir el cas. No veu que hi hagi fonamentació necessària per dur a terme un judici de revisió. Gimeno i els seus assessors estan a l’espera de què diu el Constitucional. Encara ha d’admetre el recurs d’empara, per començar. “Des que s’ha interposat el recurs està més animada”, admeten persones del seu entorn, que asseguren que espera que espera que hi hagi una revisió del cas per poder escurçar l’estada a la presó. La condemnada és, sinó la reclusa més veterana de tots i totes les que hi ha ingressades a la Comella, gairebé.
Al mòdul de dones, amb tot just ara vuit internes, és la que més temps fa que hi és. Amb certa diferència. I hi exerceix el seu domini i control, segons les fonts consultades. El seu comportament al centre penitenciari sol ser correcte. Hi va haver altres èpoques més mogudes, amb algun que altre incident amb els carcellers. Però de tant en tant toca deixar-li clar quin és el rol de tots plegats dins d’un centre com el de la Comella. No rep pràcticament visites. De la família, de les filles, mai n’ha tingut cap. A tot estirar la va a veure, amb més o menys assiduïtat, una antiga reclusa resident al Principat.
La detenció
Montserrat Gimeno Candela està privada de llibertat des del 8 d’agost del 2010 al vespre. Era en un dels àtics de l’edifici de l’avinguda Fiter Rossell 40 d’Escaldes amb el mort pràcticament a l’entrada de l’habitatge, damunt d’una manta. “Embolicat amb un total de sis bosses negres de plàstic distribuïdes de tres en tres, tres del cap vers la cintura i tres dels peus a la cintura, unides pel centre i reforçades pels laterals amb cinta adhesiva, el quin es trobava en posició decúbit lateral (fetal) i lligat amb cordes d'escalada que envoltaven les mans amb els peus passant per l'esquena i el coll, amb altres cinc bosses de plàstic de supermercat de color blanc que li envoltaven el cap i lligades amb cinta adhesiva tipus embalatge pel voltant del coll, juntament amb una altra corda, tanmateix, el cadàver tenia cinta adhesiva als llocs on hi havia hagut ferides sagnants (cap, front i coll)”, segons que recollia la sentència.
Sabedora que se l’havia descobert, abans que acudissin al pis els policies, que van haver de demanar autorització judicial per poder accedir per la força a l’habitatge, l’ara empresonada va “signar una nota de comiat per a la seva filla i es va prendre el medicament benzodiacepina que li produí una intoxicació, sense cap risc mortal, de la qual es recuperà completament després de rebre assistència mèdica”. Unes quantes hores abans havia succeït l’assassinat que la duria, de moment, a estar deu anys entre reixes. Els fets violents van passar de matinada. Més tard de les 3, que és quan la filla biològica de tots dos va anar a dormir després d’haver arribat a casa i haver fet un petó de bona nit al seu pare. No es llevaria fins a les 2 de la tarda.
La reclusa, de 62 anys avui, pràcticament mai no ha tingut visites; alguna coneguda a l’inici i tot just una exinterna resident al Principat amb qui va travar certa amistat i que ara acudeix de tant en tant a la Comella a veure-la
En aquell interval d’onze hores, segons que es va considerar provat durant el judici, Gimeno va colpejar diverses vegades el seu marit al cap amb la manuella que usava per fer exercicis de recuperació d’una intervenció quirúrgica a la qual s’havia sotmès. Estabornit, va anar a la cuina a buscar un parell de ganivets i va anar punxant l’home, li va anar fent talls. Fins a 38 lesions contenia el cos. Un parell d’elles, talls a la vena jugular que van ser els responsables de la mort de l’home. Llavors va embolcallar el cadàver, no sense tallar-li la cua que l’home lluïa com una mena de tret d’identitat.
“Un cop embolicat el cadàver, la processada va traslladar l'embalum fins a un carro plegable d'alumini en forma de L, amb una base quadrada i situat al menjador de la cuina, amagant-lo entre la resta de bosses de la mudança que estava preparant per a que passés inadvertit, a fi de poder desfer-se del mateix amb posterioritat. Després, la processada eliminà els llençols i netejà amb salfumant tota l’habitació, el pis, objectes i roba bruta tacada de sang i va prendre cura de fer desaparèixer totes les traces o restes de sang visibles a simple vista”, explicitava la sentència que la va condemnar de manera definitiva als 20 anys.
Quan la filla menor es va despertar, mare i filla van dinar plegades fent creure la dona a la menor que el pare havia marxat. Sempre segons la versió policial que després els responsables judicials i els magistrats que van jutjar el cas van donar per fets provats. Una vegada la noia també va sortir de casa ja la tarda del 8 d’agost de fa deu anys, Gimeno es va mobilitzar perquè uns pintors que li havien d’anar a fer un pressupost l’endemà, acudissin aquella mateixa tarda a l’àtic. I a ells els va intentar endossar el mort. Mai millor dit. Però va ser el principi de la fi de l’intent de desprendre’s del cadàver.
La figura de paper ‘maché’
Els va demanar que li baixessin l’embalum, que havia de posar al maleter del cotxe. Els va intentar fer veure que era una figura de paper ‘maché’ que acabava de fer. Les maniobres per intentar col·locar l’embalum a l’ascensor van fer que els pintors toquessin més del que l’ara empresonada pensava. I els dos homes ben aviat van sospitar que allò era un cos humà. A més, les cintes que havien de suturar les ferides no van fer prou bé la feina i malgrat que Gimeno intentava fer creure que la sang que va començar a rajar era tinta vermella…
Dos pintors a qui va voler fer servir perquè l’ajudessin a desprendre’s del cadàver van ser els qui van acabar alertant la policia; sabent-se descoberta, ella va intentar suïcidar-se prenent unes pastilles
Els dos pintors van deixar la figura allí mateix i van marxar cames ajudeu-me. Fins al despatx central de la policia. Començava llavors la mobilització policial que va suposar la detenció de Gimeno i, per ara, deu anys de privació de llibertat que han d’anar, ben bé, fins al 2027. Durant el judici va intentar fer veure que es tractava d’una víctima de violència de gènere. Però la seva versió no va ser creguda per cap part. Les filles mateix van negar tot plegat. Discussions, sí. Fora de lloc, alguna. Però van assegurar que si hi havia alguna persona dominant en la parella era la seva mare.
I que la mare no acceptava que el seu pare hagués decidit separar-se i marxar a viure amb una altra dona. Llavors, i de moment, a Encamp. Però amb la idea de marxar del país per intentar refer la vida atès que les coses no li acabaven d’anar bé. No esperava, és clar, aquell final macabre entre manuelles i ganivets. Ara, l’assassina si es té en compte la sentència del juliol del 2012 de la sala penal del Tribunal Superior, insisteix que ella no va ser l’autora directa de tot plegat. El Constitucional haurà de decidir si obre la porta a una revisió de la causa o si no hi ha lloc a revisar res. Deu anys després del crim de Fiter i Rossell. Sortosament i malauradament alhora, un dels pocs assassinats de la història recent d’Andorra.