Aquesta seria una síntesi d’allò que promou la fiscal adjunta Marta Villaverde, que entre altres coses s’ha especialitzat en qüestions d’índole social. Villaverde, una de les representants del ministeri públic de darrera generació, avalua en un dels articles que s’incorporen en la memòria de la fiscalia que fa un repàs a l’exercici 2024, les mesures de suport voluntàries per a persones amb discapacitat -i fins i tot aquelles que no en tenen, que ningú està lliure de pecat i dificultats- com a alternativa a les mesures de suport judicials. La fiscal adjunta fa un repàs al que estableix la legislació en matèria de persona i família i fins i tot fa alguns apunts en matèria de dret comparat.
“Cal impulsar el recurs a aquest tipus de mesures preventives, on els notaris juguen un paper transcendental en la protecció dels drets de les persones amb discapacitat, donant publicitat a la seva existència i, també, regulant de forma més profunda les seves vicissituds, per clarificar algunes de les qüestions a les que s’han apuntat (entre altres), i així dotar dits instruments amb major seguretat jurídica”
I és obvi que conclou, entre altres coses, que és millor que el subjecte adopti les seves pròpies decisions, més encara si pot ser en plenitud de facultats, que no que hagin de ser els tribunals que hagin d’intentar aclarir quina hauria o quina és la voluntat d’aquella persona per a la qual s’han de fixar eines de suport. A banda, anticipar les mesures, les necessitats, no és només millor per a l’individu i el sistema en general. És també més econòmic. Fins i tot l’autocuratela, que a diferència dels poders preventius no només s’ha d’elevar a escriptura pública si no que l’ha de validar l’òrgan judicial, és més barat i molt millor que la curatela. Com més s’anticipi el remei a qualsevol mal, millor, ve a dir Marta Villaverde.
“Cal impulsar el recurs a aquest tipus de mesures preventives, on els notaris juguen un paper transcendental en la protecció dels drets de les persones amb discapacitat, donant publicitat a la seva existència i, també, regulant de forma més profunda les seves vicissituds, per clarificar algunes de les qüestions a les que s’han apuntat (entre altres), i així dotar dits instruments amb major seguretat jurídica”, manté la fiscal adjunta, que hi afegeix: “L’anterior, com sempre, amb la finalitat de garantir, en primer lloc, que sempre es respecta la plena capacitat jurídica de tota persona amb discapacitat i, en segon lloc, que a l’hora d’implementar qualsevol sistema de suports, aquest sistema coincideixi amb la voluntat de la persona concernida.”
Villaverde escriu que “és evident que la voluntat del legislador ha estat -entenc que de manera encertada- que les mesures voluntàries tinguin caràcter preferent i, només en defecte o insuficiència d’aquestes, es pugui recórrer a les judicials”. Però aquesta voluntat legislativa, “a la pràctica”, només “roman únicament en el plànol formal i no es correspon amb la realitat, doncs ens trobem amb molts pocs casos en els que existeixen aquestes mesures voluntàries, essent poc habitual que les persones recorrin a aquest tipus de mesures de manera anticipada, tot i els avantatges que les mateixes suposen”.
I és que la integrant del ministeri fiscal deixa clar que hi ha un “desconeixement de les mesures voluntàries” en matèria de suport a persones amb eventual discapacitat, immediata o futura. I això “evidencia una baixa sensibilització de la població amb la matèria. En altres països, preveure mesures anticipades pel cas de futura discapacitat està més present en la societat. A Espanya, per exemple, al 2021 prop de 14.000 persones van atorgar poders preventius, havent incrementat un 77% el nombre de persones que hi recorren des de 2017. A Suïssa, una de cada dues persones amb més de 65 anys ha atorgat directives anticipades”.
Marta Villaverde exposa en el seu article jurídic que “és habitual atorgar testaments per gestionar què passarà amb el nostre patrimoni un cop difunts (i altres voluntats)”. I apunta que “a Andorra darrerament també han guanyat força els documents de voluntats anticipades que tenen per finalitat donar instruccions al personal sanitari i on es fan constar les cures i tractaments mèdics que es desitja rebre en cas de no poder expressar la voluntat”. Però tot i això, “no hi ha una consciència general per regular quina volem que sigui la nostra situació i qui volem que ens ajudi en cas que en el futur ens trobem amb alguna problemàtica o deficiència que no ens permeti discernir adequadament, circumstància que no és poc freqüent, atesa la major longevitat de la població i la major presència de demències i altres tipus de malalties mentals relacionades amb la vellesa”.
D’aquí que calgui fer promoció i pedagogia. Cal anticipar les voluntats en matèria de mesures de suport vers possibles discapacitats. I és que “amb l’atorgament de poders preventius o designant el règim de curatela desitjat a través d’escriptura pública, la persona decideix quin vol que sigui el règim de suports precís que tingui en cas de discapacitat, amb la designació de les persones en les que confia, amb les limitacions que consideri escaients i, en definitiva, amb les especificitats que consideri adients. Serà un recurs especialment útil per a persones amb famílies àmplies o amb determinats conflictes d’interessos”. I molt millor decidir per un mateix amb temps que no pas que hagin de prendre les decisions per tu.
Comentaris (2)