Alçar la veu contra la colonització del territori

Són tres dels autors d’alguns dels textos que s’inclouen en el llibre de foto-denúncia ‘Faveles de luxe’, un oxímoron que descriu la realitat del Principat. Amb imatges del fotoperiodista social Kim Manresa, al tomb d’aquest projecte editorial ha sorgit un moviment ciutadà que denuncia l’atac a la sostenibilitat, al paisatge i l’urbanisme ordenat que ha viscut Andorra les darreres dècades. I que potser s’ha accentuat després de la Covid. “Ens pensàvem que la pandèmia ens faria comprendre com hauríem de viure, però ens equivocàvem”, afirmava Rosa Duró, una de les impulsores del projecte.

Rosa Duró: “Ens pensàvem que la pandèmia ens faria comprendre com hauríem de viure, però ens equivocàvem. I hem fet just tot el contrari. Tenim un urbanisme desmesurat, excessiu i també caòtic”

“Volíem superar allò de quedar per fer un cafè i parlar del que passa al país. Volíem superar la informalitat”, ha explicat Duró durant la introducció de la presentació de ‘Faveles de luxe’ que s’ha fet aquest vespre a la biblioteca d’Ordino, i que ha plegat un bon nombre de persones, entre les quals una part dels articulistes -Rosa Gili, la cònsol escaldenca inclosa- i també la cònsol d’Ordino, Mar Coma, acompanyada de la consellera de Cultura, Mònica Armengol, o el conseller general i cap de l’oposició parlamentària en nom de Concòrdia, Cerni Escalé.

‘Faveles de luxe’ ha passat de ser un projecte editorial a convertir-se en un moviment ciutadà. Un SOS Andorra en matèria urbanística. Un moviment que persegueix canvis a la llei del sòl a partir, ha dit Duró, d’un comportament, d’un caràcter, “propositiu”. La pandèmia, al contrari del que pensaven alguns, ha portat “un urbanisme desmesurat, excessiu i també caòtic”. Es tracta d’impulsar un moviment de base, que “no és fer política, però sí pedagogia social”. En fi, que es pretén “reorientar l’urbanisme per recuperar la qualitat de vida”. 

O agafant paraules de Gili i de Cornella, cal que la societat civil alci la veu contra la colonització del territori que tots els assistents a l’acte, d’una manera o altra, han coincidit a afirmar que, realment, existeix. O el desordre, millor encara, com s’han encarregat d’escenificar tres joves estudiants d’arquitectura liderats per l’andorrà Dídac Torra que, amb una “visió innocent” i venint de fora han dibuixat un país una mica desolador on caldria fer-hi molts ‘arreglos’. I encara bo que Ordino és la millor parròquia de totes, a parer de les futures generacions d’urbanistes. Prou sap, però, la cònsol Coma el pa que s’hi dona i com costa, ho ha dit textualment, fer avançar algunes coses.

ELS AUTORS

En fi, han estat els autors presents a la sala, autors d’alguns dels textos de les ‘Faveles de luxe’, els que han tingut paraules més dures, per dir-ho així. Siguem francs. De Claude Benet i Lydia Magallón se’n sap el peu que calcen perquè són ciutadans amb una certa repercussió pública. Que segur que també la té Jordi Cornella. Però el membre de la junta del Col·legi d’Arquitectes probablement no es prodiga tant en fòrums generalistes. I sentir el parer rotund d’un urbanista fa pensar. Cornella ha començat per denunciar la “falta d’un model de ciutat” i ha acabat lamentant que els plans d’urbanisme pensin més en els calés que en la gent.

Cornella: “Hem construït tant que des de Sant Julià fins a Encamp i fins a Ordino tenim una ciutat lineal que ningú no ha programat, que ningú no ha anticipat, i que és on hi havia tres quartes parts de la població”

Pel mig, l’arquitecte ha deixat anar unes quantes perles per descriure el “model caòtic i depredador”. I és que segons ell, Andorra ha passat de tenir “uns poblets d’estructura medieval” a una “societat postmoderna capitalista”. Ha lamentat que l’idealisme de l’exposició de motius de la llei del sòl no s’ha aplicat per res del món. I que s’han acabat fent “plans parcials a mida d’uns pocs propietaris sense un model de ciutat i que l’únic que pretenen és colonitzar el territori”. Més encara: “Hem construït tant que des de Sant Julià fins a Encamp i fins a Ordino tenim una ciutat lineal que ningú no ha programat, que ningú no ha anticipat, i que és on hi havia tres quartes parts de la població”. 

Rosa Gili, l’única de les autores que fa política en actiu, ha reconegut que quan li van plantejar de sumar-se al projecte no li va costar gaire apuntar-s’hi. És la cònsol de les torres encara que no vulgui. De les torres que s’ha trobat que es farien i que no ha pogut parar malgrat que ha mirat d’atenuar-ho. En aquest marc ha explicat la negociació que va fer amb els propietaris de terrenys al Clot d’Emprivat per poder disposar de més sòl públic a partir d’una modificació pactada del pla d’urbanisme. D’altra manera, “els de l’àtic d’una torre podien veure com es rentaven les dents els de l’àtic de l’altra torre”. 

Gili ha lamentat que Andorra hagi mort d’èxit, i que la raonable bona gestió de la Covid més “els inconvenients catalanoespanyols” hagin portat al país un “ple d’habitatges de luxe però en paral·lel han deixat un crisi de l’habitatge” per a la classe mitjana i els treballadors del país. “Cada cop la bretxa és més gran. Els milionaris mengen a part”, ha indicat. I tot això ha generat “un caldo de cultiu” que permet obrir una reflexió, “fa rumiar”, sobre aquells promotors que especulen, ha dit, encara que “també n’hi ha que fan les coses bé”.

Gili: “Cal que tots alcem la veu o no ens en sortirem d’aquest intent de conservar Andorra com allò que sempre ha sigut, un país fantàstic”

I aquest caldo de cultiu hauria de permetre de fer una revisió atrevida del pla d’urbanisme, que d’aquí, ha explicat la cònsol d’Escaldes, el comú hagi passat a comprar patrimoni, “per evitar que es converteixi en blocs de pisos”. I aquí ha estat quan Gili ha deixat anar un missatge en favor de moviments, de col·lectius com el SOS Andorra que traspua del projecte ‘Faveles de luxe’. “Cal que tots alcem la veu o no ens en sortirem d’aquest intent de conservar Andorra com allò que sempre ha sigut, un país fantàstic”.

El consens a la biblioteca escaldenca ha estat unànime. Lamentant, això sí, que s’hagi trigat 24 anys des que es va aprovar la llei del sòl per activar mecanismes que la llei ja permetia i no s’havien usat. Vaja, per no ser atrevits. “Posar d’acord l’interès general i l’interès particular costa moltíssim”, ha recalcat la cònsol d’Ordino, una Mar Coma satisfeta d’allò més perquè els estudiants de fora hagin lloat la seva parròquia. 

Una Coma que ha destacat, a suggerència d’algun altre assistent, que Albert Pujal, al seu dia en el seu lloc al comú, decidís que en els nuclis urbans s’havia de construir a l’estil tradicional. Una Mar Coma que ha lamentat que aconseguir un espai de cessió de 4.000 metres quadrats, per exemple, vol dir que al seu voltant hi haurà una pressió urbanística important. I un altre lament encara de la cònsol ordinenca: com costa lligar unitats d’actuació. Cadascuna dissenya en el seu interior una vialitat exquisida. Però quan la vialitat s’ha de compaginar amb la unitat del costat, arriba al caos, el desordre. I així a tot el país.

Escalé: “Deia sovint Mitterrand: ‘Quan em mori aniré a Andorra, perquè les coses passen vint anys més tard.’ Però en matèria de sostenibilitat, això no ens ho podem permetre”

Perquè la manca de visió global s’ha detectat com un dels grans problemes. I just reflexionant sobre aquesta qüestió ha pres la paraula el líder de Concòrdia, Cerni Escalé, que ha estat gairebé qui ha tancat l’acte. “No hi ha una reflexió col·lectiva”, ha denunciat el parlamentari. “Fins ara hem prioritzat les demandes individuals a l’interès col·lectiu”, ha lamentat per insistir que “hem perdut aquesta visió general” que els ciutadans, i ho han fet obertament els assistents a l’acte tot reclamant-ho als polítics en actiu allà presents, exigeixen que hi sigui.

Escalé ha assegurat que “és important de començar a impedir qualsevol desenvolupament urbanístic nou” i mentre hi ha la suspensió urbanística a gairebé totes les parròquies establir eines que puguin comportar un canvi. I el conseller general s’ha permès una llicència recordant un president francès i, al seu torn doncs, Copríncep al país. “Deia sovint Mitterrand: ‘Quan em mori aniré a Andorra, perquè les coses passen vint anys més tard.’ Però en matèria de sostenibilitat, això no ens ho podem permetre.” SOS Andorra, vaja.