A la península ibèrica, la seva presència se sol centrar al Pirineu. Andorra i les seves valls en són un clar exemple. A Incles o al Madriu entès en un sentit ampli se’n pot trobar. I cal mirar-la de prop però mantenir-la a ratlla i ben distant. Sense tocar-la. I menys encara dur-se res de les mans a la boca havent rodat prop d’una planta com l’‘Aconitum napellus’, que és el seu nom tècnic, científic. La denominació la deu al fet que el verí que amaga és l’aconitina. I, ep, entre 2 i 5 mg d’aconitina poden arribar a matar una persona adulta. La tora blava és la planta pirinenca més tòxica i sol néixer al tomb de rius, rierols, aqüífors, de pastures. En prats. No veuran cap animal que s’hi apropi. Menys encara que la degusti. Per tant, cal no confondre-la.
La tora blava, que ha donat no pocs ensurts -encara no fa pas massa anys hi va haver un episodi greu al Principat que sortosament no va acabar en defunció però d’un canto d’un duro va anar- pertany a la família botànica de les ranunculàcies i moltes altres espècies d’aquesta família són tòxiques en grau variable. El botó d’or (Ranunculus sp.) o la manxiula (Helleborus foetidus) en són altres exemples de menor toxicitat. No s’hi val a badar. Maca n’és, la tora. Però es tracta de mirar. No pas de tocar.