I la indemnització no és res més que el pagament de les hores, moltes, moltíssimes, que va fer, de les vacances que no li van donar, dels festius que no va poder gaudir. Tot plegat, i després d’una àrdua pugna judicial, va quedar fixat per la sala penal del Tribunal Superior, l’abril de l’any passat, en 335.768,66 euros. Això sí, s’hi havien de restar els 3.416,08 euros que el masover explotador -va ser condemnat per ordenança penal el 27 de febrer del 2020 com a autor responsable d’un delicte menor d’imposició de condicions abusives de treball a una pena de dos mesos d’arrest nocturn condicional, una broma, vaja- considerava que era tot el que havia d’abonar. I les costes judicials i d’advocat de l’anònim agricultor també han d’anar a càrrec del condemnat.
Cinc anys després de la condemna i pràcticament un any després que es fixés de forma definitiva el muntant que ha de percebre l’home pels dotze anys d’esclavatge, com aquell qui diu no ha vist ni cinc cèntims d’euro. Primer, que va haver de sol·licitar ell mateix l’execució de la sentència. I, després, perquè essent claríssim que li pertocava pagar, l’explotador va al·legar que en la seva situació no pot més que abonar 700 euros al mes. La batlle responsable de l’execució de la sentència va dictar l’octubre passat que res de 700 euros. Que 1.500 euros mensuals de manera provisional fins que s’aclareixi la situació del condemnat.
La Batllia està indagant si això és realment cert. I si l’home, el condemnat, potser té alguna cosa més enllà del Principat. I és que tant condemnat com explotat són d’origen portuguès
I la situació no és referent a si l’home no té capacitat econòmica, no és ben bé això atès que sembla que el masover ja fa prou temps que, suposadament, presumptament, sempre en condicional, s’hauria buscat la manera de mirar de simular que no té res. O que té poc. Però la Batllia està indagant si això és realment cert. I si l’home, el condemnat, potser té alguna cosa més enllà del Principat. I és que tant condemnat com explotat són d’origen portuguès. Compatriotes. De fet, el segon va venir a Andorra pensant que tindria una millor vida que la que tenia fent de serraller a Portugal. I hi havia amistats comunes entre ells que el van convèncer. I e van posar, al fi, en la gola del llop.
La representació lletrada de l’home esclavitzat ha hagut de recordar que si la compensació l’ha de cobrar l’home a raó de 1.500 euros el mes, trigarà pràcticament 20 anys a cobrar. És a dir, no percebrà el que li hauria tocat fins deu anys després de la seva jubilació. I que això és manifestament injust. Que hauria de percebre, com a mínim, 2.965 euros al mes perquè hagi pogut cobrar tot el que se li deu just quan arribi a l’edat de jubilació. I aquesta part deixa clar que els 700 euros que planteja l’adversa és ridícul. Entre altres coses, perquè es trigaria més del doble en saldar el deute i perquè de ben segur mai no acabaria abonant el que la Justícia ha fixat. Perquè el beneficiari tindria 96 anys o més al final del procés i perquè si estan en edat activa el masover només pot abonar 700 euros, no es pot ni imaginar en el moment que ell mateix s’hagi també jubilat. Però l’explotador manté que no es poden tenir només en compte “els ingressos sinó també les despeses inherents a tota explotació agrícola i les imprescindibles per la supervivència de qualsevol persona, precisant que l’home també té un fill a càrrec i que la seva esposa és beneficiària d’una pensió d’invalidesa”.
En fi, que tant l’explotador com l’explotat van recórrer contra la decisió de la batlle d’establir el pagament mensual, almenys de manera provisional, en 1.500 euros el mes. Un perquè ho troba massa, l’altre perquè considera que l’abús que va durar dotze anys es pretén allargar. I la sala penal del Tribunal Superior s’ha acabat rentant les mans amb arguments jurídics. En fi, que per qüestions de procediment i normativa i coses vàries, en l’estadi actual, la decisió de la batlle, salomònica i provisional, no era recurrible. Per tant, 1.500 euros cada mes i anar fent. I això encara si el condemnat paga. Perquè sembla com si l’abús s’hagués de perpetuar en el temps.