El demandant octogenari, un client premium com s’ha posat de relleu durant la vista, ja que va arribar a acumular saldos de fins a 22 milions d’euros, és aparentment l’únic que s’ha atrevit a fer seure en la ‘banqueta dels acusats’ Crèdit Andorrà. És un símil, clar, que es tracta d’una demanda civil. Però de clients que amb els esmentats fons hi van perdre diners en són uns quants. I els canvis que es van fer pel mig -que segons la representació del demandant és una cancel·lació per poder amortitzar les pèrdues; i segons la defensa del banc es tracta d’una fusió, d’un bescanvi- no van fer res més que gestar encara més mala maror.
En fi, que el client demandant, un antic empresari saragossà que tenia una segona residència a Andorra i que, una vegada jubilat, ha viscut més al Principat que no pas a la capital aragonesa, va perdre, en percentatges rodons, entre un 30 i un 40%, segons la divisa (euros o dòlars) de la inversió, dels diners que havia apalancat en participacions integrades als fons. L’home demana 1.759.405,50 euros corresponents a la inversió feta i que creu que s’hauria d’anul·lar -més l’actualització de la inflació monetària i els pertinents interessos- i 3.495.521,67 euros més de danys i perjudicis. També amb la revisió corresponent.
L’home demana 1.759.405,50 euros corresponents a la inversió feta i que creu que s’hauria d’anul·lar -més l’actualització de la inflació monetària i els pertinents interessos- i 3.495.521,67 euros més de danys i perjudicis
La repercussió de la demanda va molt més enllà de la petició en sí. Si el banc acabés condemnat, en funció de quina sia l’argumentació legal de l’eventual sentència podria comportar una reacció en cascada d’altres afectats, d’altres perjudicats. El demandant planteja dos grans dubtes. O abusos, fins i tot. El primer, si el client va donar el consentiment necessari per fer les inversions que després acabarien fent figa. (I tot això lligat amb els coneixements que tenia l’home per decidir les operacions financeres). I, el segon, si les comissions que es cobraven al tomb del fons eren abusives. Que el demandant troba manifestament que sí.
La defensa del banc al·lega, d’entrada, que la reclamació no s’hauria de fer contra Crèdit Andorrà (Creand) sinó, en tot cas, contra la Sicav que el mateix grup tenia a Luxemburg i gestionava el fons. Una Sicav amb un personalitat jurídica pròpia i aixoplugada per la normativa luxemburguesa. Dir de passada que el banc defensa l’entramat societari que hi havia al voltant dels controvertits fons, gestionats per uns, assessorats per altres, comercialitzats per una societat distinta, distribuïts… I és que la representació del demandant de tant en tant llançava algun dard enverinat al hòlding.
Un altre element que la defensa de Crèdit Andorrà considera que hi ha per desestimar la demanda sense haver d’entrar a analitzar el fons de la mateixa és el fet que l’acció està prescrita, caducada si més no. Perquè, ja sigui per reclamar la nul·litat o anul·labilitat, o pels danys i perjudicis, creu l’entitat bancària que ja s’ha esgotat el termini. Perquè aquest hauria començat a córrer quan el client tingués coneixement de les pèrdues, que hauria estat el 12 de desembre del 2008 segons el banc. O, a males, el 2009. O encara com el darrer termini, el 2015.
Sobre qüestions més de fons, la defensa del banc té clar que no hi ha vici del consentiment perquè, ha recordat la representació lletrada de Crèdit Andorrà, el client demandant és un client de recepció i transmissió. En fi, segons el banc, que era el client el que deia que volia i ordenava com s’havia de fer. Fins i tot contravenint les recomanacions que li podien fer els experts de l’entitat. Segons la lletrada del banc, “la informació que es donava a aquest client és superior a la que es dona a qualsevol altre client”.
I sobre les comissions que es cobraven als dipositants del fons, que el client calcula que superaven el 7% -un percentatge que fins i tot el propi García Paramés ha reconegut que de ser així seria excessiu-, Crèdit Andorrà s’ha aferrat a què tot estava degudament publicat i, per tant, el client havia d’estar al corrent de la situació. A més, ha deixat clar la representació lletrada del banc, per molt que tingués coneixements avançats en la matèria el client octogenari, entre els seus càlculs o allò que deien els prospectes oficials o les auditories a les quals era sotmesa la Sicav luxemburguesa no hi hauria color.
LES PARAULES DELS INTERVINENTS
La vista ha estat llarguíssima. Sense comptar el recés de trenta minuts, gairebé cinc hores de judici, del qual gairebé les dues darreres hores i mitja, les conclusions de les parts per defensar, és clar, que hi va haver una mala praxi bancària amb abús de posició dominant i comissions draconianes si s’escolta la versió del demandant, i tot el contrari en versió del banc, que ha venut el client poc menys que com un (s)avi de les finances. Dels mercats borsari. Però, en el fons, un pesat, que cada dia trucava demanant què hi havia d’allò seu.
“Sempre era ell que prenia les decisions del que volia comprar. Pel seu caràcter una mica fort, la decisió amb tota seguretat la prenia ell”, asseguren representants del banc, que deixen clar que “se li donava una atenció prioritària, se li facilitava tot el que demanava”
Qui va ser considerat el ‘Warren Buffett espanyol’, el gestor borsari Francisco García Paramés, ha vingut de Madrid per ser el primer dels testimonis en passar davant de la batlle que haurà de decidir en primera instància sobre la demanda -tot sembla indicar que el cas arribarà, com a mínim, a la sala civil del Tribunal Superior, hi ha massa diners en joc-. García Paramés, compte, ha declarat que el fet que es considerés que ell era el gestor dels fons Crediinvest era “per simplificar i per desconeixement”. Però ha deixat clar que ja fos a través de la firma Cobas Asset Management, de la seva titularitat, o via Bestinver, una altra societat del sector, ell sols feia d’assessor. “Cobas feia l’assessorament, però era Crèdit Andorrà qui decidia”, ha deixat clar el ‘broker’.
García Paramés, a les decisions dels quals Crèdit Andorrà atribuïa sempre tots els mals davant dels clients, ha explicat que Cobas, la seva societat, cobrava una comissió del 0,6% del patrimoni gestionat per la Sicav luxemburguesa filial de Crèdit Andorrà i que, legalment, jurídicament, o com es vulgui que es digui, era la que duia la gestió última dels fons. El ‘broker’ ha deixat clar que no coneixia interioritats del banc ni tampoc tenia detalls de les comissions aplicades. Però si les despeses, com li ha apuntat la representació lletrada del demandant, eren del 7% o més, eren excessivament altes.
Com a testimonis, ja fos a petició del demandant o de la defensa del banc, hi han acudit tres representants. La gestora que més anys va treballar amb el demandant i que ja no està empleada al banc, el director d’oficina que més contacte va tenir amb el client que reclama en global més de 5,2 milions d’euros i que fa set anys que es va prejubilar, i un dels financers de capçalera del grup, el director de gestió d’actius de Creand. Entre tots tres han traçat un perfil del demandant força coincident i han defensat la tasca que va fer el banc, encara que en no poques ocasions han exposat elements dubitatius en relació al fet de si totes les operacions fetes, la compra-venda d’actius, havien estat degudament signades pel client.
Sia com vulgui, el demandant, que també havia comprat preferents a BPA que després es van acabar integrant al Crèdit Andorrà, era un home molt meticulós. I que estava en constant contacte amb persones del banc. La gestora va acabar sent poc menys que una filla del matrimoni demandant i, la dona s’ha arribat a emocionar en explicar que durant la pandèmia, va arribar a cuinar pel matrimoni degut a que una malaltia que sofria l’esposa del demandant li feia perdre la memòria fins al punt que no recordava fer segons què als fogons.
Ironia de la representació lletrada del demandant: “Es deien preferents, però només preferents en les pèrdues.” I ha clamat contra “la mala praxi bancària, la informació enganyosa i esbiaixada de forma intencionada”
Però vaja, que els gestors del banc acudien si era necessari de forma recurrent al seu domicili, a portar-li informació o el que fos. “Era molt detallista, molt minuciós”, i estava constantment buscant informació per Internet i estant al cas de les emissions del mercat primari per si es podia avançar en la compra de productes, sovint estructurats, que li convinguessin. “Se li donava una atenció prioritària, se li facilitava tot el que demanava”, ha assegurat la gestora després d’uns moments de forta emoció. “Demanava informació constantment”, ha reblat encara. “Sempre demanava el màxim d’informació”, ha insistit qui va ser un dels directors d’oficina del grup.
De fet, perquè estava sempre al cas, i perquè era un client premium com se l’ha qualificat, va arribar a tenir accés a molts més gestors i experts del banc del que era normal. “Tenia molta inquietud per conèixer” i “sempre era ell que prenia les decisions del que volia comprar. Pel seu caràcter una mica fort, la decisió amb tota seguretat la prenia ell”. Tres quartes parts de la inversió la tenia en accions preferents, el 80% ha arribat a indicar el director de gestió d’actius referint-se a la cartera del demandant. Segons els responsables o extreballadors del banc, per al client que ara reclama danys i perjudicis “les preferents eren molt llamineres perquè el cupó era molt elevat”.
Des dels representants del banc s’ha negat que es volgués encolomar res al client i s’ha deixat clar que havent-hi hagut com hi va haver una forta crisi financera el 2007 i el 2008, el demandant havia d’haver estat al cas dels riscos que assumia encara que “moltes vegades li dèiem que tenia massa exposició” i els feia cas omís. I és que, entre les moltes coses que s’han dit a la vista, ha quedat clar a parer dels professionals de Crèdit Andorrà, que el demandant no feia mai res a la babalà. “A mi em pots faltar al respecte, però als meus diners, no”, els deia moltes vegades als financers del banc.
LES CONCLUSIONS
El director de gestió d’actius ha mirat d’explicar, de justificar, a preguntes de l’advocada del banc, que no es van cancel·lar uns fons per crear-ne uns altres -quan va desaparèixer Paramés i tot s’ho va quedar Crèdit Andorrà- sinó que hi va haver allò de la fusió, del bescanvi. En l’argot popular, “un canvi de cromos, vaja”, que no volia dir que tinguessis les mateixes participacions que tenies a l’inici però sí que tenien el mateix valor. S’ha assegurat que sota la legalitat luxemburguesa tot es va fer correctament i s’ha mirat de justificar perquè el prospecte parlava d’unes comissions del 4,04% mentre que, segons la representació lletrada del demandant, les comissions havien superat el 7%. I segons l’expert bancari, una cosa eren les despeses recurrents i les altres les que no ho eren.
En fi, que segons el banc, tot flors i violes per part seva i, fins i tot, “mala fe” en algunes de les queixes del demandant. “Crèdit Andorrà fa d’intermediari, les pèrdues no eren previsibles i no té cap responsabilitat” i, en canvi, el demandant hauria assegurat que no va donar el seu consentiment en moltes de les compra-vendes esperant que pel pas transcorregut no es conservessin o bé documentació o bé gravacions. Amb tot, però, la representació lletrada del banc ha assegurat que l’autorització verbal era vàlida i reconeguda.
Les conclusions de les parts per defensar, és clar, que hi va haver una mala praxi bancària amb abús de posició dominant i comissions draconianes si s’escolta la versió del demandant, i tot el contrari en versió del banc, que ha venut el client poc menys que com un (s)avi de les finances
Però no hi ha estat pas tant d’acord l’advocada del client octogenari (84 anys), que ha lamentat que el banc no ha aportat molta de la documentació que fins i tot la batlle hauria requerit. Com les traduccions dels prospectes en anglès, una llengua que el demandant no coneixia. “No podem contestar quelcom que no se’ns demana”, s’ha defensat la representació lletrada del banc, que hauria posat damunt la taula certificats firmats per persones que asseguren segons què, aparentment, en virtut d’un càrrec, i que no responen en virtut d’un altre càrrec que també ostenten.
Mentrestant, la lletrada del demandant, que ha deixat clar que el fet que algú “tingui un gran patrimoni no suposa que tingui un gran coneixement financer” i que el seu representat era un client que havia volgut deixar clar al banc que pretenia assumir només un risc moderat, ha deixat anar un: “Es deien preferents, però només preferents en les pèrdues.” I ha clamat contra “la mala praxi bancària, la informació enganyosa i esbiaixada de forma intencionada”.
L’advocada, que ha deixat clar que depèn de quina informació sol·licitada no l’ha pogut aportar el banc perquè “era inexistent”, també ha lamentat que les comissions que cobrava la gestora del fons “en cap cas era per l’èxit de la gestió sinó pel volum de negoci”. I que amb el que guanyava el banc -29 milions d’euros algun any- era impossible que quedessin beneficis per als clients. En fi, que segons aquesta part, moltíssims clients van veure anar en orris una part important dels seus estalvis. “I el 90% eren persones grans”. Com el seu client, el primer en demandar Crediinvest. ¿Era abús del banc o avarícia del client?