DA juga amb una arma de doble tall: solvència contrastada (en el sentit d’experiència i ‘casa bona’) però, alhora, motxilla acumulada (en el sentit del desgast). La llista que encapçala Meritxell Palmitjavila haurà de superar no només les virtuts rivals, les que siguin, sinó també entrebancs, esculls, que li són propis directament o indirectament. El primer, l’absoluta manca de renovació del projecte i les lloses que aquest hagi anat acumulant, no ja a Canillo, sinó al conjunt del país. Palmitjavila i Mònica Bonell són el clar exemple de la continuïtat. Evidentment, coneixen els mecanismes legislatius. Totes dues n’han fet dedicació exclusiva. Però no es podran estalviar ni un sol retret. Cap ni un.
De fet, els retrets se’ls han posat tots damunt la taula internament. La guerra interna ha estat brutal. Caldrà veure com funciona el tàndem entre una candidata que no hi volia anar i una altra que assegurant per activa i per passiva que deixava la primera línia política ha fet mans i mànigues per tornar-hi. Entre una candidata que feia part del grup que vetava l’altra. Caldrà veure com valora el poble que sembli clar que Palmitjavila es presenta per al Consell pensant en el comú. Que aquest sembla que és el compromís. Clar que entre els canillencs, pedigrí a banda, sempre els quedarà la plataforma (de Soldeu) de passarel·la cap al triomf.
L’èxit ja consumat hores d’ara a la parròquia del miler d’electors és que hi hagi pluralitat d’opcions per poder triar
De la motxilla demòcrata, Palmitjavila i Bonell en podran treure també dards cap a les altres dues formacions. Clar és. Vers d’Acord, com arreu, els retrets a l’estranya parella suposada que representa l’aliança entre socialdemòcrates -socialistes, rojos poc menys a Canillo- i liberals ‘no autèntics’. Perquè a Canillo, prou que ho saben els de la Ribera, els liberals de real pota negra i comandament estan a casa seva. És a dir, a DA. Vers Andorra Sobirana sempre podran repassar el pas pel comú del candidat Ricard Riba.
Però no, a Canillo no hi haurà atacs personalistes. Tot seran confrontació d’idees. I és aquí on Cristina Valen, la jove candidata d’Acord venint des del sindicalisme i la socialdemocràcia convençuda, remarcarà que no pot ser que els de sempre vulguin sempre fer el de sempre. Vaja, que cal saba nova i unes bones dosis de lleixiu per netejar les cadires. Que a Canillo els de cal tampoc no són majoria. I que una Valen o un Reina poden ser canillencs. Com ho són, aquests amb més penetració si es vol dir així, el Riba i la Boronat (Aret) de l’Andorra Sobirana, que aposten per un model diferent. El ‘model Nomen’.
L’empresa, la d’Acord i Andorra Sobirana, és complicada. Més si el descontentament que generin els demòcrates es reparteix. I, ja es deia, l’èxit ja consumat a Canillo hores d’ara és que l’elector, es digui Samper, Zamora o Mandicó pugui triar entre diverses opcions. La pluralitat que garanteixen a Canillo, enguany, tres llistes (i la quarta no hi ha estat, perquè els contactes de Pintat no van arribar a temps). En fi, el poder establert i consumat contra la sorpresa.
Comentaris