Aquell primer concurs va rebre propostes de 13 equips entre andorrans, catalans i perpinyanesos. Entre els nacionals hi havia el director d’OCCE, el director de Construccions Catalanes i Pere Aixàs amb els seus companys del grup MAD, Josep Urgell, Sergi Godia i Antoni Palou. Per part catalana hi concorrien Àngel Serrano, Enric Llimona, Miquel Villanueva, Josep Brugal i Pere M. Cendoya, mentre que els francesos eren Zygmund Knyszewski, Georges Wursteisen, Charles Cervelló i Jacques Dalbera.
El dia de Sant Jordi de 1971 es reuneix per segona vegada el jurat per decidir els guanyadors. El primer premi va ser per Charles Cervello i Zygmund Knyszewski i es va atorgar una menció especial per a l’equip encapçalat per Aixàs. Del projecte guanyador se’n ressalta la voluntat de crear dos pols d’interès: un d’esportiu, a través d’un telecabina, i un de turístic amb la formació d’un llac. Dilmé destaca que tant la proposta del llac com la de saltar a l’altra banda de la vall són idees que es veuran, també, en el projecte capitanejat per Ricardo Bofill.
Un any més tard, el 1972, va arribar la tragèdia. La nit del 8 al 9 de setembre de 1972 un incendi va devastar el santuari. Dilmé recorda que van arribar mostres de consol d’arreu, sobretot dels països veïns i tant d’institucions públiques com privades. En destaca, per exemple, una de l’escriptor Salvador Espriu, la qual feia propostes sobre la reconstrucció. Per exemple, suggeria refer-lo “prescindint del tot del record del vell edifici”, i aconsellava “seguir les tendències de la més nova -i noble- arquitectura, sense, però exageracions ni estridències genialoides i demagògiques de cap mena”. Igualment proposava fins i tot noms d’arquitectes per fer la feina i apuntava que caldria encarregar a Sergi Mas “la reproducció exacta, fidelíssima, de l’antiga imatge”. També el Cercle de les Arts i les Lletres d’Andorra va oferir la seva col·laboració vindicant els seus associats com a futurs participants.
Mentrestant, el Consell General, amb els síndics Francesc Escudé i Eduard Rossell va obrir una subscripció popular per sufragar les despeses de la reconstrucció i encarregar els primer estudis als arquitectes andorrans Pere Aixàs i Albert Pujal. A finals d’any, es van celebrar eleccions i van se elegits Julià Reig i Marc Vila Riba com a nous síndics. Ells van alinear-se amb les propostes d’Espriu de fer quelcom contemporani i van convidar Antoni de Moragues, Josep Maria Subirats, Ricardo Bofill i Oriol Bohigas a sumar-se als arquitectes andorrans.
Finalment, el maig de 1973 es confirma un equip format pel Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill, l’estudi MBM d’Oriol Bohigas i els arquitectes andorrans Aixàs i Pujal, amb Bofill liderant el projecte. La seva intenció era conservar el vell edifici i fer un nou temple contemporani, alhora que es volia intervenir en l’entorn. A l’agost ja havien presentat la memòria amb les idees del projecte partint d’un programa suggerit pel Consell. És aquí on Dilmé sospita que hi podria haver elements referents als participants al concurs de 1971.
A mitjans de 1974 el Consell va donar per bo el projecte presentat per l’equip d’arquitectes i se’ls demana celeritat en al redacció del projecte definitiu amb la intenció de posar la primera pedra el 8 de setembre d’aquell any. Això ha comportat que es doni com a inici de l’obra aquella data, tot i que realment es va començar més tard. Finalment, el gener de 1975 el Taller d’Arquitectura presenta el projecte definitiu, que incloïa només el nou santuari.
La fase principal de les obres abraça els anys 1975 i 1976, tot i que es va treballar fins a l’any 1978. El contractista principal va ser Construccions Mariné. L’edifici va ser declarat bé d’interès cultural com a monument el 16 de juliol de 2003.
🏗️ Gener del 1975 (50 anys) El Consell General aprova el projecte definitiu de la construcció del Santuari de Meritxell i comencen les obres. El taller de Ricardo Bofill va ser el guanyador del concurs, tot i que de la seva proposta inicial, també es van descartar algunes parts. pic.twitter.com/g68Q743Blk
— Arxiu Nacional Andorra (@Arxiu_Andorra) January 24, 2025
Comentaris