“Era cap a la tarda segur, perquè es va acabar el dia. Havíem sortit just a trenc d’alba i vam haver de baixar pràcticament a les fosques, unes dotze hores pràcticament. Era la primera ascensió que es va fer en època monsònica. Als anys 80 ja l’havia fet l’italià Reinhold Messner en solitari, i vam pensar que també la podíem fer nosaltres”, reconeix l’exdirectiu d’Ensisa, Conrad Blanch, a l’hora de rememorar la gesta un any més -i ja en van 39-, ja que ell és l’encarregat de recordar-ho cada any als seus companys: “L’any que ve celebrarem els 40 anys i farem alguna cosa més sonada. Com a responsable de l’expedició, intento que es mantingui el caliu entre tots els qui vam participar”, explica.
A l’hora de fer memòria, Blanch posa l’èmfasi en que el món de l’alpinisme ha canviat molt en els darrers temps: “En aquella època es donaven molt pocs permisos, no com avui en dia. L’any 1985 només compartíem la muntanya amb una expedició, i no feia la mateixa ruta que nosaltres. Va ser un privilegi poder estar al camp base de l’Everest, a la cara nord, a la zona del Tibet”, detalla, afegint que “només anàvem amb cinc xerpes tibetans, ens van ajudar perquè a alguns ja ens coneixien d’altres expedicions al Nepal, i no hi havia massa gent preparada per arribar en aquest punt”.
Tot i que el protagonisme se’l van endur els tres alpinistes que van coronar el cim -Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès-, Blanch ha volgut fer valdre a tots els integrants de l’expedició: “Quan ells van fer el cim jo estava a 7.000 metres en aquell moment. Era un equip molt ben preparat, érem 14 alpinistes catalans, i tots teníem possibilitats de fer cim, ja que a la tercera anava la vençuda i havíem de fer un equip molt fort. A la muntanya vam anar fent rotacions, de manera que, al final, va haver-hi un equip amb els tres xerpes, que van assolir el cim el 28 d’agost. En aquest moment jo estava al campament número 4, a 7.000 metres, i vaig poder-ho seguir visualment un tros i després per la ràdio”, ha destacat el coordinador de la incursió.
“Hi ha gent que no va fer el cim, però va fer un treball excel·lent preparant la muntanya. Ja vam pactar una mica com ens organitzàvem. Hi havia un equip treballant en punta, un altre de suport i un de camp base. Anàvem rotant en funció de com es trobava la gent, la climatologia. I al final va ser un atac amb tots els membres disponibles, va haver-hi alguns alpinistes que van renunciar a l’últim campament perquè no hi havia més lloc pels que quedaven. Va ser una tasca d’equip, ja que vam estar dos mesos a la muntanya i l’expedició en durava tres”, comenta l’alpinista, destacant que, afortunadament, tenien el suport d’un privat que els va subvencionar els mesos que s’absentarien de la feina.
“Vam haver de fer un vivac baixant de l’Everest a 8.650 metres. Poques vegades se sobreviu a un vivac a aquestes alçades, l’únic avantatge és que érem a l’estiu, i devíem estar a 20-30 graus sota zero (normalment és -40ºC). Vam poder fer un forat a la neu i sobreviure per l’endemà”
“Aquesta aresta és la primera que fèiem els occidentals. Només ho havien fet abans dues expedicions xineses (1960 i 1975) i una altra de japonesa. No havia pujat ningú més per aquella aresta. Nosaltres vam ser la primera expedició occidental”, es congratula Blanch. El resident recorda sobretot que el més complicat, on més van patir, va ser a la tornada: “El retorn va ser molt èpic. És cert que coronar el cim ja va tenir molta dificultat, per la neu fonda, però després se’ns va fer tard i vam haver de fer un vivac baixant de l’Everest a 8.650 metres. Poques vegades se sobreviu a un vivac a aquestes alçades, l’únic avantatge és que érem a l’estiu, i devíem estar a 20-30 graus sota zero (normalment és -40ºC). Vam poder fer un forat a la neu i sobreviure per l’endemà tot i les dificultats”, reflexiona. “L’endemà teníem una bombolla d’oxigen de seguretat que teníem allà d’emergència, un dels xerpes va baixar uns metres per recollir-la i els companys que tenien més dificultat van poder revifar fins a l’últim campament a 8.350 metres”.
Blanch també destaca les dificultats afegides a l’hora d’aconseguir el permís per pujar a l’Everest: “Per aconseguir el permís vaig haver de viatjar dues vegades a Pequín, a Xina. El Tibet va quedar annexionat a la Xina als anys 50, i políticament el Dalai Lama va haver d’exiliar-se. Tota la burocràcia es movia des de Pequín i jo vaig fer dos viatges abans de l’expedició. Ara pagues 60-70.000 euros i t’ho donen tot fet, abans cada membre tenia la seva responsabilitat”. La seva va ser coordinar-ho tot, començant pel lloc on establir-se: “Vaig decidir col·locar el nostre camp base de l’expedició al mateix lloc que els anglesos George Mallory i Andrew Irvine havien estat en el seu intent d’ascensió l’any 1923”, recorda emocionat.
En canvi, avui en dia, la moda de l’alpinisme és ben diferent, i les aglomeracions turístiques han esdevingut un element clau: “L’Everest, com els altres vuit mil, s’han comercialitzat. Ara s’han massificat tant la part del Khumbu com la part de la cara nord, perquè fins i tot s’ha construït un hotel a Rombuk, al punt d’accés a la cara nord. Abans estaven més restringides i ara les agències ho han copat tot. L’alpinisme en estat més pur segueix practicant-se, però el que surt a les imatges són els campaments massificats de prop de 1.000 persones”, es lamenta, indicant que establir els pàrquins més lluny de la muntanya podria ser una mesura dissuasiva.
De totes maneres, aquell grup va deixar a catorze amics, afegint-hi els cinc xerpes, que cada 28 d’agost recorden satisfactòriament aquella ascensió, la primera d’un grup de catalans a l’Everest. “L’any que ve celebrarem els 40 anys i farem alguna cosa més sonada. Com a responsable de l’expedició, intento que es mantingui el caliu entre tots els qui vam participar. “Valorem haver viscut una època amb poques ascensions. El costat nostre no s’havia fet pel costat occidental... No era una aventura, però tenia el seu valor alpinístic. Ara hi ha oxigen, una corda fixa, té més facilitats que abans”, conclou Blanch respecte al ‘boom’ alpinístic actual.
Comentaris (3)