Sembla que per fi, fer voluntariats comença a tenir una importància a nivell curricular. En les últimes setmanes, m’escriuen de per aquí i per allà perquè els parli de la meva experiència. Per això he pensat que podria interessar als nostres estimats lectors i lectores un tema tant candent com aquest.

El sistema educatiu andorrà ha estat sempre molt avantguardista i ja veien de lluny aquesta tendència amb els voluntariats. D’aquí sorgeix el que els alumnes de l’escola andorrana de batxillerat denominen projecte de Participació, Actuació i Servei (PAS). La iniciativa és genial, contempla que els estudiants no només han de desenvolupar qualitats intel·lectuals, sinó que també personals. Ara bé, em demano, els i les alumnes saben aprofitar l’oportunitat? O estan més preocupats per comprar-se l’últim model d’Iphone i la moto més cara del mercat?

Quan prenem consciència que els humans som éssers interdependents i ecodependents i sabem que sense el nostre entorn social i natural no podríem sobreviure, ens plantegem fins a quin punt cuidem allò que ens envolta. I malauradament, per molts voluntariats que es proposin, si els valors de l’empatia, el respecte i l’ajuda mútua no es cultiven des de ben petits, el resultat és una societat malalta d’egoisme, de comparacions i d’aïllament social.

“El sistema educatiu andorrà ha estat sempre molt avantguardista i ja veien de lluny aquesta tendència amb els voluntariats”

Per això, diria, que abans de voler construir una casa i ensenyar als alumnes la importància del voluntariat, hauríem de desmuntar les ruïnes del castell anterior i parlar més obertament de totes les problemàtiques socials que tenim al país, començant per les que es generen a l’escola. Així, quan comencem a parlar obertament dels problemes socials que tenim al país -que fins ara volien amagar-se sota la imatge d’una Andorra de rics, on tot va genial- potser, i només pot ser, entendrem la importància dels voluntariats i l’ajuda mútua.

De fet, ser voluntari/a no és més que estar obert a ajudar aquells que ho necessitin. Per ser voluntari/a no cal estar subscrit a cap entitat ni viatjar a l’altra punta del món. Pots començar amb l’entorn més proper, i continuar ampliant el cercle. Allà on vagis pots plantar la teva llavor. Però no oblidis que si no hi dediques el temps suficient i t’assegures que la terra tingui les condicions adients, que l’aigua hi caigui i que li toqui el sol, aquesta planta no germinarà, ni molt menys donarà fruits.

D’altra banda, mentre els ciutadans i ciutadanes seguim sent voluntaris eterns que sacrifiquem la nostra vida per arreglar els mals de la nostra societat, gratuïtament, on queda el paper de l’Estat? Mentre nosaltres, les associacions públiques d’aquest país, seguim (auto)exigint-nos acabar amb la pobresa, el masclisme, la drogodependència, l’assetjament escolar, etc... què fa el nostre molt honorable Govern? Com ens facilita la tasca? A dia d’avui, poder tirar endavant una entitat és una gran feina que és pràcticament impossible de fer si no t’hi dediques a temps complet. Però, qui pot dedicar la seva vida a fer-ne un voluntariat constant? Com sobrevius?

Aquesta és la cara menys amable del voluntariat, la precarietat constant. No només d’aquells a qui intentes ajudar, sinó també la pròpia. En el meu cas, la precarietat d’una noia de 23 anys que segueix estudiant i lluitant per tirar endavant la seva vida i la d’unes quantes persones més, que viuen a milers de quilòmetres, concretament a Burkina Faso. Ara bé, és cert que la constància i l’esforç, el treball pel bé comú, sempre resulta molt gratificant. No hi ha res millor, per mi, que veure com els infants de Burkina poden gaudir de les colònies d’estiu, igual que feia jo quan tenia la seva edat. D’això es tracta el voluntariat constant, de lluitar cada dia perquè tothom pugui tenir aquells drets que uns podem tenir sense cap mena d’esforç, només per la loteria d’haver nascut on hem nascut, mentre d’altres els han de buscar jugant-se la vida al mar.