Mai oblidaré un fet esdevingut el Nadal de 1950. En aquells anys, les famílies celebraven el Nadal rostint un pollastre i els més afortunats, un gall dindi. El meu pare, que pertanyia als últims, es va presentar a casa amb un enorme gall dindi viu, que havia comprat en un dels llocs situats en la Plaça Major de Madrid

El cas va ser que arribat el moment ningú s'atrevia a matar-lo fins que un de la família es va decidir a donar aquest pas. Per a això, ens va convidar a desallotjar la cuina, aquelles d'antany que eren més grans que el saló, amb forns de carbó on es cuinava i proporcionava l'aigua calenta per a tota la casa. Botxí i gall dindi van quedar cara a cara i amb un ràpid cop de canell li va arrencar d'arrel el coll. Dono fe que l'animal va córrer diversos metres per la cuina sense cap. Va ser més tard quan vaig comprendre això de “córrer com a pollastre sense cap.”

Avui dia, tenim una generació acomodada i acostumada al fet que les coses se li donin sense fer cap esforç. Ho volen perquè tenen dret a això i allò. Dels deures, passen o pensen que són per a uns altres. La tecnologia no els ajuda a madurar com a persones generoses, sacrificades i solidàries. Internet i el WhatsApp ho posen tot massa fàcil i ràpid, I per aquesta raó, alguns van per la vida com a pollastres sense cap.

“Saber d'on venim, on volem arribar i com volem recórrer el camí és fonamental per a ser feliç a la vida, i per a això deixem de caminar com a ‘pollastres sense cap’ perquè el que no sap on va, no arriba enlloc!”

Educar a un nen com un ciutadà sa, laboriós i útil per a la societat és la difícil tasca que es requereix dels pares un gran esforç físic i espiritual en el transcurs dels anys. La família és la cèl·lula fonamental de la societat, on s'estableixen les bases de l'educació de la persona. En la família, el nen assimila per primera vegada les normes de la moral, els hàbits de treball conjunt, es forma els ideals i valors morals i s'educa l'amor a la pàtria. En la família, els nens no sols imiten els seus familiars sinó també s'orienten pels seus patrons socials i morals.

El nivell de maduresa dels pares i els seus ideals, l'experiència de la comunicació social, tenen una importància decisiva per al desenvolupament de la jove generació. Les interrelacions dels membres de la família es basen en l'amor recíproc, en el respecte i en el suport en totes les tasques. La comunicació dels nens amb el pare i la mare enriqueix l'experiència vital dels infants i els ajuda a iniciar-se també en la bona conducta.

Atès que educar implica ensenyar-li a educar, és important considerar que, si se li transmet valors morals, aprendrà a transmetre valors morals; si se li ridiculitza, aprendrà a ridiculitzar, i a això, cal afegir que les pràctiques inapropiades de disciplina dins de la família que impliquen humiliació i atac a l'autoestima acaben ocasionant inadaptabilitat social en el jove.

Un increment d'agressivitat dins la llar i a l'escola, així com desordres de conducta i psicològics com ansietat, depressió, aïllament, impulsivitat, delinqüència i abús de substàncies, es produeixen quan es frustren les necessitats del jove degut a que l'adult, abusa d'ell per motius egoistes, el castiga, maltracta, manipula, desatén o enganya, on l’infant patirà un mal irreparable i li conduirà a ‘ACCIONS DESTRUCTIVES CONTRA ELLS I ELS ALTRES’. Per tant, únicament la nostra sensibilitat i predisposició aconseguirà acabar amb la violència d'una generació a una altra.

En aquesta afany, estem tots obligats a deixar un món millor als que venen darrere. Per tot això, tenir un projecte de vida significa tenir clar on volem arribar i de quina forma volem caminar. És qüestió de saber, de conèixer i decidir, de pensar i d'estimar, de cap i de cor.

No importa la professió ni el treball que anem a tenir ni el fet de viure com casats o solters, no obstant això, si és decisiu establir “el com” volem viure. Jo no puc saber on estaré d'aquí a uns anys, ni tan sols demà, però si puc decidir com vull viure avui i com viure durant tota la meva vida. Els valors que inspiraran i guiaran el meu comportament, això sí puc establir-los avui i per sempre.

Saber d'on venim, on volem arribar i com volem recórrer el camí és fonamental per a ser feliç a la vida, i per a això deixem de caminar com a ‘pollastres sense cap’ PERQUÈ EL QUE NO SAP ON VA, NO ARRIBA ENLLOC!