Se’l coneix com l’estel del pastor o l’estel Bover, però no és un estel qualsevol, és un dels 3 cossos celestes, juntament amb el Sol i la Lluna, que poden ser vistos a simple vista durant el dia: El planeta Venus. És el segon planeta del nostre sistema solar i ha sigut des de la prehistòria objecte de llegendes, històries i referències religioses molt diverses. Des de la Ishtar babilònica, passant per l’Afrodita grega o la Venus romana que finalment li va donar el nom pel qual coneixem el planeta.

Venus sempre ha fascinat a la humanitat per la seva brillantor i el fet d’anunciar l’alba o el crepuscle, sempre ben pròxim al Sol. Ha estat observat des de temps immemorial i com a prova és un dels documents més antics que sobreviuen de la biblioteca babilònia d'Assurbanipal, datat sobre el 1600 abans de Crist. Es tracta d’un registre de 21 anys de l'aspecte de Venus. Els maies consideraven Venus com el més important de tots els cossos celestes i l’anomenaven «Chaka ek», que vol dir el gran estel. En l’Egipte, Grècia i Roma antics es creia, en canvi, que Venus era dos cossos diferents, segons apareixia al vespre a l’oest o per la matinada a l’Est. Els roman l’anomenaven Llucifer a l’alba, i Vesper al vespre, i posteriorment es van fer populars els noms alternatius de Stella Matutina i Stella Vespertina.

Pitàgores ja va suggerir, 6 segles abans del naixement de Crist, que aquests dos astres eren un sol, però pocs li van fer cas aleshores. No va ser fins als primers segles de la nostra era que la idea va fer la seva via. Galileo Galilei va fer les primeres observacions amb telescopi i va descobrir les diferents fases que té segons la il·luminació que rep del Sol, similar a les fases lunars. La tecnologia del segle XVII no era suficient per resoldre com era el planeta, més enllà de ser un disc brillant. Es va haver d’esperar fins a principis del segle XX, quan els telescopis van esdevenir prou potents, per poder fer imatges en les quals, a la sorpresa de tothom, només s’observava un disc grogós uniforme. Cap detall de la superfície era visible, com és el cas per exemple de Mart.

L’explicació d’aquesta aparença no va arribar fins al 1920, quan en les primeres observacions en ultraviolat realitzades per Frank E. Ross, es va posar en evidència que el que es veia de Venus era la seva atmosfera amb densos núvols cirrus que cobreixen el planeta en la seva totalitat i no deixen observar directament la seva superfície. El misteri al voltant de Venus no va fer més que alimentar les fantasies i les teories més estrambòtiques, saben a més que Venus és molt similar a la Terra tant en dimensions com en massa. Molts teoritzaven, per aquesta semblança i la presència d’una atmosfera, que Venus podria ser un lloc habitable, o fins i tot habitat.

Les primeres observacions amb radiotelescopis van permetre travessar l’atmosfera i desvetllar la terrible realitat venusiana amb una primera mesura de la temperatura de la superfície que arribava fins a uns infernals 500 ºC. Venus no era pas com la Terra, era més un malson fet realitat. Les subseqüents missions espacials que van començar amb les sondes russes Venera i americanes Mariner a principis dels 1960 van permetre afinar el coneixement de Venus. Van confirmar l’altíssima temperatura a la seva superfície, al voltant dels 460 ºC, i van descobrir l’enorme pressió atmosfèrica, més de 90 vegades la que tenim a la Terra a nivell del mar. La causa d’aquestes terribles condicions és la densa atmosfera composta de diòxid de carboni en un 96,5% que provoca un efecte hivernacle extrem. La llum del Sol gairebé no arriba a la superfície, puix que queda absorbida en un 75% pels núvols on es concentra àcid sulfúric que després cau precipitat sota forma de pluges àcides devastadores. Cap de les sondes que han aconseguit aterrar a la superfície de Venus ha pogut resistir més que uns pocs minuts a aquestes condicions extremes. Així doncs, la majoria dels coneixements que tenim prové de les sondes que han anat orbitant al seu voltant i utilitzar radars i altres instruments per travessar la densa atmosfera. Sabem ara que el 80% està recobert de planells volcànics i que hi ha evidències d’una activitat volcànica intensa.

S’ha teoritzat durant molt de temps que si bé ara les condicions de Venus són infernals i incompatibles amb la vida, en el seu passat podrien haver sigut similars a les de la Terra. El culpable de la deriva de Venus seria la intensa activitat volcànica que va fer créixer els nivells de diòxid de carboni en l’atmosfera provocant a la vegada un efecte hivernacle desbocat, i entrant en un cicle viciós d’escalfament global. Venus ha sigut vista durant molts anys com un exemple extrem del que podria passar a la Terra si no som capaços d’aturar el creixement del nivell de CO2 en la nostra atmosfera. Però, realment Venus va ser abans un paradís que es va perdre per culpa d’aquest escalfament global?

Un estudi recent efectuat per la Universitat de Cambridge sembla apuntar cap a una altra direcció. Reanalitzant les dades recollides per diverses sondes que han explorat Venus, han determinat que Venus era originalment molt més pobre en aigua que la Terra i que la seva atmosfera només és un reflex de la composició interna del planeta. Si en la Terra les erupcions volcàniques emeten un 70% de vapor d’aigua, a Venus aquest no supera el 6%, essent majoritari el diòxid de carboni i altres gasos com el sulfur de carbonil que dona origen a l’àcid sulfúric atmosfèric. Els investigadors conclouen que, a falta de més dades, tot fa pensar que Venus no va néixer com un bessó de la Terra que va patir una evolució radical diferent, sinó que es va formar amb diferències molt significants a les de la Terra primitiva i la seva evolució no va ser més que la que es podia esperar amb el que tenia.

Tot i trobar-se en la zona d’habitabilitat del nostre estel, Venus no reuneix les condicions per a la vida que tenim a la Terra. Les missions que visitaran Venus en el futur hauran d’acabar d’aclarir molts d’aquests misteris i sobretot intentar entendre per què l’origen del planeta va ser tan diferent de la Terra tot i trobar-se en una posició relativa al Sol que tot portaria a pensar que podria ser habitable. Entendre les diferències entre Venus i la Terra també ens permetrà de ser més eficient la cerca de vida en planetes al voltant d’altres estels, descartant més fàcilment els similars a Venus i que segurament també existeixen en altres sistemes solars.