Agosarats n’hi ha a tot arreu. Aquí i a Pequín (Beijing per als moderns). En qualsevol lloc i en qualsevol època. A la classe alta, la baixa i la mitjana (o el que en quedi). Encara que Karl Marx escrivís allò de la idiotesa en la vida rural és perquè no coneixia la de la vida urbana, que l’estupidesa és molt democràtica i molt estesa i no fa diferències actualment. Però encara és pitjor traspassar la idiotesa de la vida urbana a la rural: preguntar, per exemple, si hi ha Wifi a la casa al camp que has llogat en un poble que ni surt al GPS del cotxe.

Així, un cop a destí, comproves que la cafetera és la que feia servir la família Ingalls a ‘La Casa de la pradera’, i el tallat te l’has de prendre a la porta del WC perquè si no, no arribes ja que el resultat immediat és semblant a l’expulsió de magma del volcà Vesuvi durant la seva erupció l’any 79 dC. La vaixella està formada per tres vasos que havien contingut Nocilla, cinc plats de Duralex que tenien aspecte d’haver estar venuts al basar Canòlich de les botigues Molines o al Prisunic, i uns coberts que regalaven amb el pa de pessic amb mantega o ‘sobaos’ El Macho, els de ‘la tienduca en casa’.

“Som idiotes urbans que mitifiquem la ruralitat i les coses bucòliques”

Som idiotes urbans que mitifiquem la ruralitat, les coses bucòliques i artesanals, el descans i la desconnexió del món exterior per, després, trobar a faltar la fibra òptica i el ‘What Else’ de la Nespresso. El pitjor, però, és la decoració de la casa, entre el provençal dels anys vuitanta tot i que sense Carolina de Mònaco i Vincent Lindon i l’estil remordiment, i moblada amb les andròmines que els sobren als amos. I dels nòrdics dels llits què dir: Si hi van els de CSI Las Vegas amb l’experimentat D.B. Russell i, hi passen els llums ultravioleta, surten més taques que en un dàlmata. Hi una ràdio i una televisió. Aquest aparell només emet un canal local. La presentadora de l’informatiu anuncia la mort d’unes vaques i d’un insigne prohom i allò sembla TanatoriTV.

El jardí, que a les fotos d’internet era un oasi verd i ple d’arbres, és en realitat, com el cementiri de l’anunci de Port Aventura de la castanyada. Anar a aquest lloc ha estat una idea tan bona com la de l’FBI tallant el corrent del Nakatomi Plaza a ‘La jungla de cristal’. De fet, quedar-nos aquí un cap de setmana ens fa suar tant o més que Bruce Willis a la pel·lícula. Decidim sortir. Allò no és una escapada romàntica, és una prova de ‘Supervivientes’ a Telecinco.

La població més propera és a pocs quilòmetres però després de recórrer una pista forestal plena de corbes; de fet el bar del poble és patrimoni del mascle alfa. Llegint el Marca, prenent un gintònic de Larios, dient al cambrer “nen”, “figura” i “aquest got té un forat”, seient eixarrancat i fumant a la terrassa com aquell homínid que pregunta: “On vas tan soleta, rossa?” a la porta d’un pub. Allà almenys, hi ha Wifi. I també licors dels quals es creia que havien desaparegut amb la segona glaciació com el rom escarxat o el Calisay. En qualsevol moment pot sortir de la nevera una ampolla de Mirinda o de Fruitopia.

A la ràdio del bar, que ja funcionava per anunciar el desembarcament dels aliats a Normandia el 1944, parlen del polític espanyol Íñigo Errejón denunciat per agressió sexual. És el mateix que fa uns anys va publicar un tuit des d’una casa rural que deia: Aprofitant el pont per descansar, menjar bé i respirar. I també aprofitant per llegir i estudiar. Avui ha tocat tornar al filòsof Gramsci”. Nosaltres també volem tornar. A la vida urbana.