Aquests dies he seguit una mica més a prop el debat polític espanyol i no puc evitar dir que amb certa sorpresa de com unes declaracions fora de l’àmbit institucional es traslladen a una crisi diplomàtica. En política les paraules i els gestos tenen molta força i si els que estan al capdavant dels organismes no són curosos amb les seves declaracions poden succeir coses a lamentar.

Per si no ho heu seguit massa, el president argentí Javier Milei ha fet unes declaracions feridores contra el president Sánchez en una intervenció en la convenció de partit de VOX en presència de tota la plana de la ultradreta europea i internacionals. Una trobada que no deixa dubtes i del gran creixement de la ultradreta nacionalista i antisocial de les últimes dècades. Al meu criteri molt preocupant pel que representa a les nostres democràcies europees per la tendència bel·licosa, poc moderada i radical de moltes de les seves propostes que no ajudaran en la recerca de justícia i pau en una Europa marcada per la guerra a Ucraïna i el conflicte a Gaza entre altres coses.

Més enllà d’això, veure com unes declaracions, no institucionals de Milei, que no va anar a Espanya en qualitat de president de la República argentina, ja que la seva agenda no era institucional sinó únicament de partit, es traslladen a un conflicte diplomàtic es força sorprenent. Al meu criteri de manca de visió d’estat per part del Govern espanyol que confon atacs personals i de "poca monta" en un atac a la institució que representa. I és que les línies que separen els fets diria que no s’han tingut gens clares en aquest cas provocant una crisi diplomàtica força innecessària. Crec que una de les raons ve produïda per la manca d’entesa dels mateixos actors sobre el que és un partit polític, les institucions, i els diferents papers que s’ocupen en aquest cas, i un altre, provocat per la incontinència verbal de poca alçada d’estat de les parts implicades, una manera d’actuar cada cop més de moda, que està centrada més en el rèdit electoralista de la provocació continua que no pas en el sentit comú i la política d’estat. 

Lamentablement, un gran triomf pels populismes que evoquen la repetició constant d’incoherències per transformar-les en falses veritats molt aplaudides i fins i tot votades però sense respostes ni visió de les conseqüències. Esperem que aquesta onada no ens envaeixi i puguem mantenir a casa nostra el pragmatisme que la història ens ha traslladat i un debat polític d’alçada.