Malgrat que el guru liberal Friedrich A. Hayek  no tenia gran estima al “hàbits mentals d’arquitectes i enginyers” i abominava de la planificació urbana (una ingerència en el mecanisme dels preus, deia), el cert és que els tècnics de ‘l’ordenament de l’espai’ anticipem algunes vegades les conseqüències d’un urbanisme ‘fet a la carta’, al servei de l’especulació immobiliària.

El novembre de 2019 vaig escriure un article d’opinió en el que alertava sobre els perills d’un model urbà de creixement vertiginós, amb una afluència de ‘diners cataclísmics’ que provocarien trastorns urbans hiper-ràpids i indigestibles, en el qual el lucre privat d’uns pocs es podria convertir en un problema col·lectiu.

No ha calgut esperar massa perquè es manifestin en tota la cruesa els primers desequilibris generats pel ‘Manhattan’ del Clot d’Emprivat; el primer en aparèixer ha estat el de la manca de places d’aparcament; tot fa témer que no serà el darrer: distribució d’aigua potable, col·lapse del tràfic, vehicles en doble fila i altres ‘disfuncions’ socials, econòmiques i ambientals no trigaran en convidar-se a la ‘festa’.

Evidentment la modificació del Pla d’Urbanisme parroquial aprovada el juny de  2018 no havia respectat l’article 81 de la llei general d’ordenament del territori que prescriu que la planificació ha de preveure unes reserves de sòl per a equipaments, aparcaments i espais públics i habitatges de protecció pública. L’informe preceptiu de la Comissió Tècnica d’Urbanisme no va fer cap observació per aquesta flagrant mancança i el govern d’Antoni Martí en va fer l’aprovació prèvia. Tampoc van trobar cap objecció l’oposició liberal de Magallón, ni la de la representant socialdemòcrata Cèlia Vendrell, la qual va votar a favor de la modificació del pla, malgrat les objeccions d’alguns militants del PS que li vàrem aportar tota mena d’arguments per tal que considerés almenys l’alternativa de l’abstenció.

Ara, els deixebles d’Hayek han sortit ràpidament a proposar solucions miracle al primer dels desastres provocat per la imprevisió del comú de Trinitat Marín i Marc Calvet, la ceguesa de la CTU i la complicitat del Govern de la seva ‘bestia negra’: Toni Martí.

“La doctrina econòmica majoritària que, amb dogmes i construccions teòriques quantitatives com el triangle d’Harberger, ha decidit que l’intervencionisme dels poders públics en els mercats de béns i serveis és poc eficient i nociu, està disposada a fer-ne excepcions quan es tracta de béns d’acompanyament a l’especulació d’una minoria, com poden ser els aparcaments públics”

La solució del Comitè Liberal escaldenc  per a pal·liar la manca de pàrquing al Clot d’Emprivat: “passa perquè la cessió econòmica que han de fer al comú les noves construccions sigui amb places d’aparcament”. Segons els càlculs (??) dels liberals escaldencs, el comú rebria, a canvi de la renúncia als dos milions de cessió econòmica, un nombre de places que tampoc quantifiquen (40, 60.. chi lo sa); o sigui, una inversió a fons perdut sense cap esperança de retorn.

No contents amb els seus comptes (o són contes?), els liberals fan volar més coloms amb l’alternativa de finançament en règim de concessió. Els liberals volen amagar que, amb els preus de construcció actuals, cap concessionari acceptarà una tarifa per les places de rotació que no superi els 4 euros/hora; són tarifes concordants amb els preus practicats al mercat immobiliari del Clot, amb la qualitat imprescindible de l’equipament (punts de càrrega vehicles elèctrics) i el rendiment esperat de les inversions en una economia de mercat.

No deixa de ser curiós que, tan bon punt apareixen dificultats, els talibans del ‘laissez-faire’ acudeixen a ‘l’ineficient’ sector públic per a resoldre-les: els especuladors creen problemes i el comú -ara sí!- estaria obligat a immiscir-se per resoldre’ls. Un curiós repartiment de beneficis pels promotors i de les càrregues pel comú.

Aquesta obligació suposaria alterar la prioritat de les polítiques públiques que, uns i altres, van prometre en la campanya electoral: els habitatges socials i els equipaments col·lectius, han de deixar pas a la construcció d’un aparcament al Clot d’Emprivat.

La doctrina econòmica majoritària que, amb dogmes i construccions teòriques quantitatives com el triangle d’Harberger, ha decidit que l’intervencionisme dels poders públics en els mercats de béns i serveis és poc eficient i nociu, està disposada a fer-ne excepcions quan es tracta de béns d’acompanyament a l’especulació d’una minoria, com poden ser els aparcaments públics.

El ‘Manhattan' andorrà demostra la insostenibilitat d’aquest model econòmic d’acumulació accelerada en el qual, amb la complicitat dels poders públics, cada capitalista actua guiat estrictament pel seu propi interès en un context de busca de maximització ràpida dels beneficis, produint un resultat antagònic als interessos a llarg termini del conjunt de la classe empresarial (botiguers, restauradors, hotelers) i dels ciutadans.

Si va endavant l’ocurrència del comitè liberal d’Escaldes-Engordany, estarem davant d’una modificació de facto de l’article 33 de la Constitució andorrana, que a partir d’ara hauria d’adoptar el redactat següent: “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tots els vehicles particulars a gaudir d'uns aparcaments dignes, a bon preu i pròxims als centres de consum”.