L’enunciat d’aquest article d’opinió donaria per escriure, almenys, un llibre per cada tema, però faré una brevíssima reflexió d’aquests. Les societats modernes estan en constant evolució i pel funcionament quotidià de qualsevol país es requereix l’aprovació i promulgació de lleis. Això comporta, per una part, el que es denomina procediment legislatiu, i, per altra part, que la llei sigui tècnicament bona, és a dir, la conjunció de la tècnica i la teoria avalua la qualitat d’una concreta i determinada llei.

El procés o procediment legislatiu, des de la perspectiva de la tècnica legislativa són les etapes bàsiques que es divideix el procés legislatiu: planificació normativa, redacció i aprovació de la llei, i amb posterioritat, l’avaluació de l’impacte de la seva aplicació, és a dir, el resultat de la llei nascuda del procediment legislatiu tant des del punt de vista del seu compliment com de la seva aplicació.

La nova llei o norma nascuda no queda aïllada sinó que s’integra i incorpora en un ordenament jurídic preexistent, per tant, a un sistema jurídic. En el món jurídic un ordenament no és un conjunt de normes inconnexes, sinó que deu existir una relació entre aquestes. Per aquest motiu, són molt criticats per part d’alguns juristes tant els procediments legislatius d’urgència, com l’abús de les denominades lleis òmnibus o les limitacions dels drets dels legisladors en els processos legislatius.

“Són molt criticats per part d’alguns juristes tant els procediments legislatius d’urgència, com l’abús de les denominades lleis òmnibus o les limitacions dels drets dels legisladors en els processos legislatius”

Exposat succintament l’anterior, en referiré breument, al que es denomina “legislació primordialment simbòlica”, com aquella llei que imposa prohibicions o obligacions i que falla en el seu acatament o la seva aplicació, és a dir, en l’absència de la seva eficàcia, ja que el sentit secundari de la norma es torna principal. El subjectes obligats a complir la norma no es comporten com diu la llei i els encarregats d’aplicar-la no ho fan. A títol d’exemple (Fernàndez Blanco, Carolina, Revista Catalana de Dret Públic, núm. 64, juny de 2022) exposa el següent: “la norma que penalitza la tinença de drogues per a consum personal, va tenir el seu origen d’acord amb una interpretació majoritària d’aquell moment, una raó vinculada de contribuir efectivament a la lluita internacional contra la droga, que després, quan l’enemic internacional va deixar de ser el tràfic de drogues, va poder virar a erradicar el tràfic de drogues a escala nacional impedint que es realitzi l’últim esglaó de la cadena, i que va poder coexistir en tot moment amb la raó de promoure la salut de les persones impedint el consum de drogues o amb l’argument perfeccionista d’evitar l’autodegradació moral de les persones. Avui en dia, la major part de la doctrina especialitzada considera que cap d’aquestes raons subjacents s’han realitzat amb aquesta norma: per això, troben que aquesta prohibició no és efectiva, i aquesta absència d’efectivitat s’origina en l’absència d’eficàcia. Però, a pesar de les evidències d’aquest fracàs, grups molt nombrosos s’oposen a la despenalització de la tinença de droga per al consum personal en moltes parts del món. El que subsisteix és, primordialment, el valor simbòlic d’aquestes normes, el sentit secundari, que en aquest cas són més importants que el seu valor primari. És a dir, l’efecte primordial que perseguia la norma era la prohibició del tràfic internacional de drogues i el secundari el consum d’aquestes, però en l’aplicació i sanció s’ha invertit el secundari pel principal, i aquest com a secundari. La mateixa autora citada i en relació amb l’avortament, afirma que la normativa que el penalitza (també ineficaç i inefectiva en la majoria dels països que la mantenen), va ser concebuda com un intent sincer de protegir la vida del fetus, criteri que avui en dia està plenament superat.

Finalment i encara que hauria de ser obvi, perquè una societat funcioni, la majoria de la gent que la integra ha d’obeir la llei per raons de consciència i convicció, i no per por al càstig pel seu incompliment.