Dies de festa, tortell de Reis amb fruita confitada i nens al voltant: ha calgut posar-se al dia de totes les pel·lícules, trencaclosques, ninos i dibuixos animats haguts i per haver, incloent-hi una sessió doble de Batman. Tot això després de sobreviure la nit de la cavalcada, i a la fava que li va tocar a aquell cosí llunyà que no parava de donar la tabarra sobre les virtuts de l’acord d’associació amb la Unió Europea i a la bona gestió de govern de Demòcrates.

I malgrat que el director de les pel·lícules sigui Christopher Nolan i Anne Hathaway faci de dona gat, el de Batman és un personatge que et costa d’entrar. Se’t fa difícil entendre com un supermilionari que ho té tot, es deixi aixafar per uns malvats, tingui un cotxe tan lleig com el Batmòbil de color negre i treballi en una cova amb una colònia i de ratpenats i més pudor que un pis de Terra Vella a Andorra la Vella amb un ocupant amb síndrome de Diògenes.

Serà perquè no estem acostumats al fet que la gent amb molts diners ho sacrifiqui tot per ajudar els més dèbils, que és poc probable veure Florentino Pérez repartint llenya a tort i a dret, vestit amb un xandall de làtex. Però el cas és que Batman no t’impressiona perquè tu ja tens un superpoder: ets l’home invisible, perquè des que vas complir els cinquanta les dones ja no et miren.

La llàstima és que els poders que t’agradaria tenir se’t resisteixen com la kriptonita, amb la seva especial radiació, a Superman. Entre aquests poders, hi ha el de menjar sense engreixar-te i has arribat a la nit de Reis més farcit que un gall d’indi rostit el Dia d’Acció de Gràcies als Estats Units. Aquest sí que seria un superpoder de traca i mocador i no el d’enfilar-te per les parets, una cosa ben absurda, especialment si vius en una planta baixa.

Per això t’identifiques amb els superherois quotidians, a aquells de barri que cantava Kiko Veneno. La lletra comença amb una invitació a volar, a no deixar-se atrapar per les dificultats de la vida, simbolitzades per Spiderman i el cost de la vida. Aquest vol representar la llibertat i la capacitat de superar obstacles, una temàtica recurrent a l’obra del cantant, conegut pel seu estil líric i poètic que barreja el que és quotidià amb el que és fantàstic.

“Hi ha padrins i padrines que estiren la pensió per alimentar les seves famílies i mares i pares que han aconseguit que el Pare Noel i els Reis no notin la crisi”

Són els de Kiko Veneno i també els nostres, els superherois que resisteixen cada dia sense esperar medalles i recompenses; els padrins i padrines que estiren la pensió per alimentar les seves famílies; les mares i pares que han aconseguit que el Pare Noel i els Reis no notin la crisi i aquells que s’aixequen cada dia amb la il·lusió de trobar feina o d’aconseguir un lloguer a preu assequible. Però mentre, els superdolents continuen ben actius: escoltes les notícies o obres els diaris i et trobes el Joker, el Pingüí, Harley Quinn, Doomsday, l’Espantaocells i el General Zod.

Al pas que anem necessitarem (quin remei!)  a Batman però també a Namor, la Torxa Humana, Green Lantern, Wonder Woman, el Capità Amèrica, Daredevil, X-Men i fins i tot a Ladybug i Catnoir. I, herois a banda, ens caldrà supervitaminar-nos. Que aquest any ens farà molta falta.