El 2040 és l’any en el qual la superfície urbanitzada igualarà la agrícola existent al 1972 (1670 ha), però la pèrdua dels conreus es produirà abans pel seu abandonament i transformació de la població andorrana a una societat totalment urbana.
Que el creixement urbà s’ha fet en detriment de la superfície agrícola aquest és un fet que ho veiem cada dia. Però aquesta també és la conclusió que es deriva dels canvis d’usos del sòl entre 1972 i 1995 en un estudi efectuat al 2013 per l’IEA (Revista CENMA, 7) on se cita:
1) “Una manera de poder quantificar aquest canvi és mitjançant la comparació dels mapes de cobertes del sòl dels anys 1972 i 1995. Els principals canvis detectats són: un augment considerable del bosc, un augment del territori dedicat a les zones urbanes i a les infraestructures, i una clara disminució dels conreus.”
“El 2040 és l’any en el qual la superfície urbanitzada igualarà la agrícola existent al 1972 (1670 ha), però la pèrdua dels conreus es produirà abans pel seu abandonament i transformació de la població andorrana a una societat totalment urbana”
2) “Aquestes zones d’antics conreus tenen una evolució natural cap a diferents estadis de vegetació, segons el temps que faci que s’hagin abandonat i la situació en què estiguin ubicades. Així doncs, un 20 % ha esdevingut zones de prat i herbassars (343 ha), un 11% matollars (178 ha) i un altre 11% zones d’arbrat dens (186 ha). Cal destacar que més d’un 12% del conreu, 205 ha, ha passat a formar part del creixement urbà”.
3) “A partir de la matriu de transició, podem descriure on ha guanyat terreny la categoria de zones urbanes. Es pot destacar el terreny guanyat a les zones de conreus (205 ha), a les zones que abans es consideraven vies de comunicació i que han passat a formar part de carrers urbans (18 ha), i a les zones nues (30 ha). També ha guanyat territori a les cobertes forestals més properes als fons de vall, concretament, en zones d’arbrat dens (83 ha), en zones de prats i herbassars (41 ha) i en zones de matollars (17 ha).”
El bosc i herbassars guanyat als conreus (707 ha) també és recuperat parcialment pel sòl urbà (142 ha), de forma que la incidència del sòl urbà es tradueix en unes 347 ha entre 1972 i 1995 als quins cal afegir unes 14 ha de noves vies de comunicació en sòl agrícola (dades de l’esmentat estudi del 2013). De forma indirecta, el deteriorament de l’ús del territori per a l’agricultura i la ramaderia ha comportat un pèrdua de sòl fèrtil per erosió en 48 ha (zones nues i roquissars; dades del mateix estudi citat abans). El total es tradueix en unes 409 ha la incidència del progrés cap a una societat més urbana sobre el que representava una cultura més arrelada al territori en forma de pèrdua de sòl fèrtil; és a dir que el ≈ 60% de la pèrdua de conreus entre 1972-1995 està relacionat amb el creixement de l’espai urbà amb el canvi de cultura que això comporta. Sota aquest concepte de pèrdua de la pagesia també es produeix la invasió del bosc clar o dens, herbassars i matollars en zones d’antics conreus i pastures.
Per altra banda el departament d’estadística del Govern d’Andorra comptabilitza curosament la nova superfície edificable autoritzada, i si aquestes dades les portem a l’origen (1972) ens trobem amb un creixement exponencial de la superfície destinada a la societat urbana (gràfic 1):
Podem situar el 1995 com el moment de la inflexió. La constitució andorrana entra en vigor (1993) quan la superfície agrícola i l’extensió urbana eren similars (≈ 800 ha). És el moment en el quin es passa d’una tendència lineal a exponencial. El progres sembla que passa per una major urbanització del medi (gràfic 2) i la disminució (també exponencial) de l’aprofitament silvícola, la ramadera i l’agricultura.
Un país reserva de la biosfera sona bé, però possiblement arribem tard sense que hi hagi abans un canvi de les previsions urbanístiques a cada parròquia. Un segell així sense mesures de contenció pot provocar un efecte crida i accentuar la tendència d’urbanització a la qual estem sotmesos. Des de la pandèmia tots som conscients del que costa revertir una corba de creixement exponencial, i no sembla que estem per la labor. No hi ha res impossible, però si que es inversemblant fer córrer la pilota endavant sabent que el terreny de joc és finit.