Els sopars d’empresa els carrega el dimoni i el còctel de cava de benvinguda. Que després passa el que passa, que a la feina es peca de pensament i omissió, però fora de l’ecosistema laboral es peca de paraula i obra. En aquests àpats el personal es transforma. El discret Ferrerons, home mort en vida els dies feiners de 8 a 3 es converteix en gremlin després de mitjanit. La Lurdes, la secre, amb gairebé tants triennis com anys, es beu un didalet d’orujo i destrossa, al karaoke, Nino Bravo i ‘Un beso y una flor’. La becària de màrqueting es posa a ballar un reggaeton de J Balvin i al cap de recursos humans li fan pampallugues els ulls.

El sopar és una estratègia brillant i es presenta com una necessitat vital per no acabar a les pàgines de successos dels diaris: és la fina línia que impedeix el mileurista entrar a l’oficina amb l’ànim de segrestar el director, que ara es fa dir CEO, i de torturar-lo fent-li escoltar discursos de Salvador Illa, que són, de lluny, més curts però més pesats que els de Fidel Castro.

“Durant l’àpat els treballadors alliberen els seus dimonis sabent que res del que succeeixi allà repercutirà en la seva vida laboral”

Durant l’àpat els treballadors alliberen els seus dimonis sabent que res del que succeeixi allà repercutirà en la seva vida laboral. Són les regles del joc dels sopars d’empresa. Hi ha una màxima que acostuma a no trencar-se: el que passa en el sopar sempre es queda allà. La norma però cada cop és més difícil d’aplicar perquè sempre hi pot haver l’espavilat que filmarà amb el mòbil i l’endemà penjarà una història a Instagram que causarà tanta sensació com veure arribar un divendres tots els vols d’Air Nostrum a l’aeroport d’Andorra-la Seu sense cap anul·lació ni desviació a Alguaire o a Barcelona.

Les visions que un experimenta en un acte d’aquest tipus farien embogir els més preparats xamans, psicoanalistes, experts en perfils de l’FBI  i , també, la Pepita, la vident. Hi ha congues que uneixen departaments irreconciliables, el CEO fa un discurset pretesament motivador que ha copiat d’un llibre de Dale Carnegie, i el cap de comptabilitat explica al dissenyador gràfic per què no li ha apujat el sou malgrat que l’empresa hagi tingut beneficis.

Tot això abans que el bocamoll de Gutiérrez s’enfili a la taula per imitar Camilo Sesto o que Paco, el del magatzem, habitualment més antipàtic que el cineasta Albert Serra, continuï explicant acudits de gust dubtós. L’alcohol fa que les bones maneres es dinamitin i es dilueixin en instantànies aterridores quan la telefonista intenta arrancar el perruquí al cap de producció, l’informàtic acaba plorant en una cantonada del restaurant perquè els seus intents de seduir la seva cap han fracassat més que Michel Barnier com a primer ministre a França, i el cap d’explotació es llença amb una garlanda nadalenca des del reservat del primer pis a l’estil Tarzan  cridant “m’encanta aquesta empresa” com Walter (Courtney, B. Vance) a la pel·lícula ‘Cena de empresa’.

El sopar sempre acaba bé encara que comenci malament. Mai hi ha danys colaterals en la tornada a la feina. Hi ha una certa amnèsia consensuada per no haver d’entrar al despatx com l’inspector Gadget o amb gavardina, ulleres de sol i un diari obert.

A ningú no li obriran un expedient però a aquells que vulguin sortir a sopar amb amics o amb la parella, cap restaurant els obrirà les portes aquests dies. Tots estan plens pels tiberis d’empresa. D’aquests és impossible lliurar-se’n fins al tercer any d’haver entrar a treballar tret de voler ser el tema de conversa a la màquina de cafè o que el cap et miri com si fossis un alienígena. Beneïts siguin el teletreball, la jubilació o treballar més sol que Pau l’ermità.