Fa un temps, a les converses dels sopars es parlava de les dietes i l’exercici que es feia. Córrer, gimnàs o el ‘barre’ això que barreja, el ballet, el pilates i el ioga. O el “pujar cinc pisos al dia és millor que 10.000 passes”. L’exercici ha continuat, les dietes també. Va arribar el torn de l’Ozempic i similars. Les senyores (i els senyors) han passat de punxar-se la cara a fer-ho a la cuixa. Ara és el torn de mirar les etiquetes dels productes i els valors nutricionals, una tasca tan complicada com desxifrar el manuscrit de Voynich o part de l’escriptura de la civilització minoica de Creta. I és que les etiquetes són gairebé una sopa de lletres.
En uns anys en què els cuiners apliquen conceptes gairebé metafísics a la seva feina i en què qualsevol comensal (sense ser necessàriament un cunyat) es concedeix a si mateix la triple titulació de gastrònom, gurmet i sommelier, ja no sabem ni allò que mengem, principalment perquè l’etiquetat dels comestibles ens sona a poema èpic, ja que el nom dels additius alimentaris sembla tret d’herois mítics, de narracions de trobadors o de paraules pronunciades per Darth Vader menjant polvorons: blau d’antraquinona, betacarotè, i pols de licopè purderivat de Blakeslea trispora.
“Llegint-la tenim el mateix efecte aterrador que el prospecte d’un medicament”
Sembla que en comptes d’una etiqueta sigui un paràgraf de ‘El nom de la rosa’. Llegint-la tenim el mateix efecte aterrador que el prospecte d’un medicament. Hi ha components en aliments com el tiabendazol que sembla el cognom d’un proper fixatge del MoraBanc Andorra, que després del partit de dissabte contra el Granca, hauria de ser un pivot. O la pelargonidina que podria ser una princesa protagonista de ‘Tirant lo Blanc’ o una variant del Pelargón, la llet en pols, que va marcar tota una generació d’espanyols al mateix temps que les farinetes de garrofa, del pa amb vi i sucre, de la llet de cabra, de les injeccions de calç, de les lavatives de farigola, del xarop de poma, del Purgante Yer i del Cerebrino Mandri.
És precisament a Espanya on el ministeri de Consum s’ha plantejat adoptar NutriScore, un sistema europeu de classificació d’aliments en funció de la seva qualitat nutricional per evitar que les etiquetes es converteixin en una pel·lícula de Jaume Balagueró en què el consumidor és la víctima que troba fantasmes a cada producte. El problema, però, és que l’algoritme s’equivoca més que el de Netflix, i demonitza tant l’oli de l’oliva com el pernil ibèric.
L’oli d’oliva s’entén, però pel seu preu, i han decidit descartar-lo de la llista fins que no s’aprofundeixi més en les seves virtuts o defectes, però el pernil continua en un lloc alt de la classificació com si fos una arma de destrucció calòrica.
Són pocs els que deuen conèixer les seves propietats nutricionals, però les altres, les organolèptiques, les que donen plaer al nas i al paladar, les coneix molta gent. També sabem que un pernil mai molesta: quan arriba a casa, és capaç de quedar-se sol sobre el taulell de la cuina, sense protestar, disposat a ser ensenyat amb orgull a les visites, a ser massacrat pel nostre pols tremolós i a ser cruspit per la nostre gana insaciable. I sobretot perquè l’etiqueta no porta noms estranys i s’entén tot: greixos, sucres i sal.