En el món laboral actual de les societats contemporànies s’està constatant un increment del nombre de persones treballadores, indistintament del sector econòmic o nivell de qualificació professional, que manifesten desenvolupar les seves funcions sota pressió, amb rapidesa, pressa i urgència constants.

Quan aquestes condicions s’allarguen en el temps, aquestes persones se senten superades i expressen trobar-se en situacions límits. Tant l’excés de feina com la falta de temps per fer-la adequadament o acabar-la són condicions que poden posar en risc la salut i el benestar de la persona.

La sobrecàrrega de treball es pot definir com l’associació d’excés de feina amb manca de temps per fer-la que, amb l’exigència d’acomplir-la, genera estrès. Cal matisar, però, que per determinar la sobrecàrrega hi ha un component objectiu (quantitat o volum de feina i el temps disponible per dur-la a terme) i un component subjectiu (personal, social i cultural) que porta l’individu a valorar la càrrega suportada com a raonable, justa, equitativa, sana o sostenible.

“Tant l’excés de feina com la falta de temps per fer-la adequadament o acabar-la són condicions que poden posar en risc la salut i el benestar de la persona. La sobrecàrrega de treball es pot definir com l’associació d’excés de feina amb manca de temps per fer-la que, amb l’exigència d’acomplir-la, genera estrès”

Així, la persona que es descriu com a sobrecarregada, es troba poc capaç de donar resposta eficaçment i puntualment a les demandes perquè se sent desbordada pel seu treball. Amb tot això, les repercussions d’aquesta situació solen impactar negativament no solament en la persona ocupada sinó també en el funcionament i els resultats de l’empresa.

En la persona sobrecarregada es poden manifestar símptomes de caràcter físic (dificultats per dormir, mal de caps...), psicològic (ansietat, malestar...) i/o de caràcter psicosocial (insatisfacció amb el treball, l’organització o la professió).

Pel que fa l’empresa, l’impacte negatiu es pot reflectir amb una baixa motivació i rendiment del personal, absentisme, accidentalitat laboral, decreixement de la productivitat i consegüentment de la competitivitat.

Tanmateix, la sobrecàrrega de treball mantinguda en el temps pot derivar en ‘burnout’ o síndrome de cremar-se pel treball. El ‘burnout’ es defineix com una resposta a l’estrès laboral crònic que es caracteritza per esgotament emocional (sentiment d’estar exprimit), per la despersonalització (manca de sensibilitat cap a les persones que demanen un servei i duresa en el tractament) i per la reducció del sentiment d’assoliment personal (tendència a avaluar-se negativament en situacions d’assoliment).

Per tant, la síndrome de cremar-se pel treball no s’ha d’identificar com a estrès psicològic sinó que s’ha d’entendre com una resposta a causes d’estrès crònic (estressors).

La síndrome del ‘burnout’, si es diagnostica adequadament i s’hi intervé a temps, és una afecció curable, però de no fer-ho podria derivar en Karoshi, mort física per excés de treball. La síndrome de Karoshi (nom de la primera víctima al Japó, el 1969) és reconeguda mèdicament com a mort sobtada per sobrecàrrega de treball. En la dècada dels vuitanta, el Japó va experimentar un creixement important de la taxa de prevalença d’aquesta síndrome, majoritàriament entre homes executius d’entre quaranta i cinquanta anys, que en plena carrera professional treballaven moltes hores, desmesuradament, descansant poc i dormint menys. D’ençà el ministeri de Treball japonès publica estadístiques de morts anuals per Karoshi.

“L’augment quantitatiu i qualitatiu de la sobrecàrrega de treball sol resultar com a conseqüència de l’increment de la productivitat, l’eficiència i la competitivitat de les organitzacions en el marc de la globalització econòmica. Però, aquesta sobrecàrrega comporta riscos psicosocials que s’han d’avaluar i prevenir per la seva incidència en la qualitat de la vida laboral de la persona ocupada”

Malauradament, la síndrome de Karoshi (‘burnout’ letal) o mort per excés de feina s’ha estès a altres països asiàtics on han posat nom propi al problema: ‘guolaosi’ en xinès i ‘gwarosa’ en coreà. Però, també s’han trobat casos a Occident, com ara l’any 2013 el cas d’un jove alemany, Moritz Erhardt, becari en un banc de Londres després de treballar 72 hores seguides sense descans o el del jutge de Sevilla Joaquín Sánchez Ugena el 2015 o també a França, el cas de France Telecom, quan en un procés de reducció de plantilla es van comptabilitzar 60 suïcidis, entre el 2008 i el 2010, relacionats amb l’estrès per causes laborals.

En definitiva, l’augment quantitatiu i qualitatiu de la sobrecàrrega de treball sol resultar com a conseqüència de l’increment de la productivitat, l’eficiència i la competitivitat de les organitzacions en el marc de la globalització econòmica. Però, aquesta sobrecàrrega comporta riscos psicosocials que s’han d’avaluar i prevenir per la seva incidència en la qualitat de la vida laboral de la persona ocupada, en la del servei que s’ofereix i en l’excel·lència de les organitzacions.

Es tracta doncs, d’implementar una activitat preventiva orientada a pal·liar les conseqüències i desactivar les causes des de la perspectiva de la persona, de l’organització i de la societat.

Des de la perspectiva de la persona es pot aconseguir gestionar millor la sobrecàrrega de treball i prevenir el ‘burnout’. En el proper article facilitaré algunes estratègies que poden ajudar-nos a afrontar l’esgotament i sentir-nos més saludables i positius.