L’acte no és gens banal – requereix temps i dedicació. No obstant, no estem parlant de gaire estona, estem parlant de parar atenció.

Quan hom s’enfronta a un problema, l’anàlisi és la clau. Analitzar exhaustivament un problema és l’element que ens permetrà formular la solució idònia per a resoldre’l. Això, de nou, implica un temps i un esforç que hom ha de ser capaç de donar.

En certs aspectes, com ara la salut mental, això pot marcar la diferència entre la vida i la mort. En un quadre depressiu, una anàlisi acurada és absolutament vital.

No és quelcom que es pugui fer a correcuita. Primera, perquè ningú s’ho mereix. Segona, perquè interactuar amb una persona depressiva és com caminar sobre un camp de mines: si no es trepitja amb seny, tot pot saltar pels aires.

“Quan l’anàlisi es fa correctament, quan hom pren el temps “que cal i dedica l’esforç necessari, la resposta apareix clara. El pacient aprèn, es descobreix i redescobreix constantment”

Sense la mirada justa, l’únic que hi ha és foscor.

Un diagnòstic incorrecte i formulat amb presses té conseqüències funestes, particularment quan el pacient es troba dèbil i necessitat d’atenció.

És un debat existent, revelar o no el diagnòstic al pacient. La qüestió és saber què li aportarà – l’ajudarà a entendre, li donarà seguretat, o potser l’enfonsarà encara més? Hi ha qui prefereix explicar què passa sense revelar el nom, sense imposar una etiqueta que pesarà com una llosa sobre una ment que ja ha hagut de patir una vida sencera sentint missatges exclusivament negatius que ha reconfigurat com a patró de conducta.

La cosa esdevé més greu quan el diagnòstic no és correcte. Aquesta ment fràgil, mal·leable, que només ha sentit missatges negatius al llarg de la seva vida, interpretarà aquest diagnòstic com un altre missatge més. Una altra mancança. Un altre defecte dels molts que ja arrossegues, nen. Si és que ets un inútil, no vals per a res. El problema ets tu. Ets un producte defectuós, una joguina trencada. No funciones correctament, t’alteres per un no res, no se’t pot dir res que ja t’enfiles per les parets.

D’aquí a la temptació de l’autòlisi no hi ha ni mig pas – parla la veu de l’experiència d’un que, sortosament, no va arribar a la dosi letal, però que es va passar un dia sencer fora de servei.

Quan l’anàlisi es fa correctament, quan hom pren el temps que cal i dedica l’esforç necessari, la resposta apareix clara. El pacient aprèn, es descobreix i redescobreix constantment. Descobreix que no sabia fins a quin punt es podia detestar a si mateix, fins a quin punt podia arribar a ser cruel amb si mateix, perquè és allò que ha conegut i ho ha interpretat com l’única manera possible de veure’s (si tothom ho diu, és perquè ha de ser així, oi?). Recupera el control de la narrativa de la seva pròpia vida. Redescobreix les seves virtuts, perquè en té. Comença a entendre per què reacciona com ho fa, que allò que li havien repetit que era un defecte té una explicació (biològica en aquest cas). Comença a entendre que les emocions no són quelcom que ha d’evitar, controlar i reprimir, sinó que les ha d’entendre, acceptar i reconduir. Aquell món tan gris torna a agafar una mica de color. La mort ja no és una opció, i la vida, tot i que encara no em convenç en el seu estat actual, se’m fa una mica menys feixuga.

Ai, perdoneu, que m’he posat a parlar i ja no m’he aturat.

En realitat, jo venia a obrir una ampolla de cava.