Ser cooperant, un projecte de vida

Soc una persona interessada pels temes socials, la infància i els drets humans des de ben jove. Quan vaig tenir l'oportunitat i una mica de diners estalviats em vaig llançar a fer un voluntariat fora a principis dels 2000. Avui ja són 20 anys dedicada a la cooperació i un milió de coses mal i ben fetes pel camí.

Els occidentals tenim tendència a fer les coses malament cap als països en vies de desenvolupament. És històric, ancestral. Tant en l’àmbit de la cooperació com en el voluntariat internacional. Has sentit alguna vegada parlar del «Complex de salvador blanc»? És una expressió molt lletja, però molt usada, sobretot des que el viatjar està de moda i des que el voluntariat internacional està més en auge que mai.

No crec que implementar projectes i programes d’ajuda en un país en desenvolupament sigui negatiu, és més aviat la manera i les formes de fer-ho. Crec que la cooperació entre països és positiva i necessària sempre que escoltem la contrapart, entenguem les seves necessitats i prioritats i sempre que els projectes vagin dirigits a cobrir veritablement les seves mancances i no el que nosaltres pensem que poden necessitar o volen. Així sí. La cooperació internacional és necessària per a equilibrar la balança de la desigualtat que ens allunya terriblement i crea dos mons totalment antagònics. Els programes d’ajuda i desenvolupament són necessaris per a que les comunitats beneficiaries comencin decidir el seu futur.

La trista realitat en la cooperació és que els qui prenen les decisions son els donants dels països rics, gairebé sempre governs i, en segon lloc, però lluny, les decisions les prenen les ONG internacionals a les quals pertanyen. Les comunitats son les últimes, i ja gairebé no decideixen res. És un fidel retrat de com són les coses, en comptes de com haurien de ser. Penso que no tot s’hi val, que si decideixes treballar en cooperació internacional ha de ser des del més absolut respecte, que cal fer les coses amb moltíssima qualitat i consciència. Escoltant els beneficiaris a cada moment. Consultant cada pas, cada avenç cada èxit i celebrar-ho amb ells. Cal ser molt humil a cada pas, quan fas alguna cosa per a uns altres mai pots saltar-te la seva mirada.

“La trista realitat en la cooperació és que els qui prenen les decisions son els donants dels països rics, gairebé sempre governs i, en segon lloc, però lluny, les decisions les prenen les ONG internacionals a les quals pertanyen. Les comunitats son les últimes, i ja gairebé no decideixen res. És un fidel retrat de com són les coses, en comptes de com haurien de ser”

En primer lloc, ser cooperant no té res a veure amb viure una experiència, és un treball amb coses molt boniques, amb coses avorridíssimes i amb coses molt complicades. Com qualsevol altre treball.

La gent pensa que té alguna cosa a veure amb anar-te’n quinze dies a un país pobre, jugar amb els nens i fer-te unes quantes fotos per al teu Instagram… això no té res a veure amb la cooperació, això és una altra història que ha creat molta controvèrsia de la qual podríem parlar durant hores.

Una de les parts menys fàcils del meu treball és haver de pensar amb el cap i no amb el cor. No vas desprenent amor per tot arreu i fent miracles com una santa. No. Has d'enfrontar-te a veure realitats que no aconsegueixes entendre i després aconseguir dormir a gust en el teu llit.

Has de prendre decisions que afecten altres persones de manera molt directa, quan a més és molt injust que siguis tu qui ha de decidir-les. Però això és un altre tema que va estretament lligat amb aquesta feina. Les teves decisions incideixen directament sobre la millora de vida d’una població feble, vulnerables i en risc. Un treball delicat, minuciós, sense cabuda a l’equivocació, mesurant cada pas i sospesant cada decisió.

Has d'oblidar-te dels teus sentiments i posar-te una cuirassa freda per a poder enfrontar moltes situacions. I el més important, has d'oblidar totes les teves creences per a fer les coses de la millor manera pensant a llarg termini i no en l'aquí i ara o basant-te en el que a tu et fan sentir.

El 2003 vaig iniciar un voluntariat internacional a Llatinoamèrica. Renúncia a altres opcions? Altruisme? No, la decisió de dedicar esforços a la causa humanitària va ser egoista.

És cert que vaig deixar una bona feina, iniciant una etapa de prolongades absències a casa. Però també és cert que no ho vaig fer per un convenciment altruista, cec i bondadós, sinó per alimentar la curiositat sobre el món que m'envolta i la necessitat de trobar resposta a un patiment incomprensible. Pur egoisme. Ara, quan veig el camí recorregut, no tinc cap mena de dubte d'haver estat la principal beneficiaria.

En arribar vaig treballar per imitació durant l’experiència. Centenars d’infants, mares, famílies, joves, educadors, missioners, voluntaris, cooperants.., t’ensenyen com actuar en un món completament nou, fascinant, ple d’adrenalina, excitació, emocions indescriptibles, un món exòtic, caòtic, una vivència carregada de moltes frustracions i a la vegada plena de vida

Aprens del errors, més que dels èxits i això t’endureix. Aprens que l’actitud a la vida és el més important i que amb molt poc es pot ser molt feliç i que els optimistes i els pessimistes moren igual però viuen diferent.

Vaig aprendre que la persona sobre el terreny, es desvesteix per dins, es treu totes les etiquetes i prejudicis, l’única forma possible d'ajudar a l'altre, quan realment pots veure la veritable bellesa que hi ha dins de cada persona.

Aprens que alguns adults cometen delictes aberrants contra els infants que et treuen la gana, la son i les ganes de continuar i creix en el teu interior un desig de venjança molt perillós!

Per a gaudir d'una bona salut mental és molt important acceptar que hi ha certes coses que no podem canviar i això va ser el que més em va costar.

A diari vius un panorama desolador. Molta Gent abandonada i oblidada. Sobre tot nens petits, molt petits. Vaig adonar-me que la majoria de les persones manca de veu. I quan un no té veu, no compta. No existeix. Aquesta sensació que a ningú li importa el que a tu et fa patir, et devora per dins i vols abandonar perquè estàs sola i sents que no pots.

No són difícils els inicis, sinó tot el camí. Dona vertigen i si miro enrere vint anys, sembla un somni impossible pel temps invertit, el desgast emocional, físic i mental, les constants frustracions, la solitud en determinats moments, els obstacles, les negatives i manca d’empatia o la poca coŀlaboració en certs moments de la gent que pot, però que no entén bé per a què… desmoralitza saber d’uns amb tant i molts amb tan poc.

“L’important no és ser cooperant, l’important és el significat de la teva existència, l’objectiu final pel qual has decidit destinar gran part de la teva vida a una causa. Generar una actitud positiva i proactiva davant els desafiaments que ens envolten i contribuir a un millor entorn. Els diners que guanyes són importants però ho és molt més com inverteixes el teu temps, si reverteix en els demés de forma positiva i si a tu, et fa feliç”

Ha plogut des de llavors, més de dos dècades. En tot aquest temps hem constituït l’ONG andorrana Cooperand amb Llatinoamèrica, avui som vint-i-dos treballadors entre andorrans i personal local, hem format més de 300 voluntaris, implementat més de 350 projectes i programes i contribuït al benestar de més de 2000 infants a l’any.

Tot això al costat del meu marit que avui ocupa un lloc primordial a l’entitat i que sense ell, res d’això hagués estat possible. El meu pare, després de jubilar-se marxa quinze anys a treballar a Bolívia de voluntari permanent i responsable de Cooperand en destinació.

Família, amics, empreses, Govern, particulars, voluntariat.. es sumen a aquest meravellós somni fet realitat. La meva gratitud va dirigida a moltes persones més o menys anònimes que al llarg de molts anys m'han acompanyat en aquest viatge.

Les ONG han anat ocupant, a poc a poc, un espai cada vegada major en la societat, canviant la relació amb el poder i obrint espais a la participació de multitud de persones, cadascuna amb la seva pròpia motivació.

Hi ha els qui busquen en la cooperació una contestació a l'opulència de la nostra societat, els qui ho fan per convicció altruista o per activisme, i hi ha també qui simplement fuig del seu passat o cerca una aventura.

Entre els cooperants hi ha de tot i, com en la resta d'àmbits de la vida, hi ha bons i dolents. Durant tots aquests anys he conegut a tota mena de persones, des de les quals fan tasques extraordinàries, fins a perfectes incompetents desenvolupant programes d'ajuda desastrosos. Estem pensant en les necessitats de les persones o només en els productes que els volem vendre?

També existeixen persones que venen equipades amb mentalitats diferents de sèrie, capaces d'aconseguir les transformacions que la societat necessita i dissenyen projectes per a la cooperació creant futurs inclusius.

Ser cooperant és una ocupació com una altra qualsevol, que requereix preparació i coneixement. La bona voluntat no basta, per això pensar que cooperant és sinònim de bondat, tampoc fa cap favor.

Només el sentit crític de l'ajuda m'ha revelat la importància de saber que es poden provocar respostes globals des de petites accions. Aquelles en les quals som capaces de treballar i incidir per a continuar abraçant el propòsit d'acostar realitats que estan molt lluny i requereixen atenció. Aquest és el veritable sentit de la cooperació.

L'important no és ser cooperant, l'important és el significat de la teva existència, l'objectiu final pel qual has decidit destinar gran part de la teva vida a una causa. Generar una actitud positiva i proactiva davant els desafiaments que ens envolten i contribuir a un millor entorn. Els diners que guanyes són importants però ho és molt més com inverteixes el teu temps, si reverteix en els demés de forma positiva i si a tu, et fa feliç.

Etiquetes: