Hi ha revistes masculines i femenines que provoquen en els seus lectors una bipolaritat que no pot compensar una sobredosi de liti o d’antipsicòtics. Les seves pàgines de paper setinat i fotos amb abús de colors, llum i photoshop amaguen una invitació a l’esquizofrènia.
Llegeixes un article sobre com acceptar-se a un mateix i, quan ja estàs convençut que no és una maledicció bíblica o una acció de vudú per anunciar que penses votar no a l’acord d’associació amb la Unió Europea, et trobes un reportatge sobre les darreres i innovadores tècniques en liposucció. Et volen fer creure amb un titular a cinc columnes que es pot ser feliç amb un pantaló de la talla 48 o 50 per després ensenyar-te un vestits per a cerimònies de la BBC (bodes, batejos i comunions) que no cabrien ni al ninot Ken nuvi.
“A les pàgines centrals una mena de guru explica que s’ha de portar el pas dels anys amb més alegria que la flamenca del WhatsApp”
A les pàgines centrals una mena de guru, filòsof i assessor del que calgui, explica que s’ha de portar el pas dels anys amb més alegria que la flamenca del WhatsApp mentre que al costat, hi surt una foto de Mario Vaquerizo, marit de la cantant Alaska, amb la cara més planxada que les camises de James Bond abans de barallar-se amb algú. El súmmum, però, és el reportatge d’un dia de treball en una empresa on els homes van vestits com si les americanes i les camises acabessin de sortir de la planxa i la secretària del director (CEO per fer-ho més glamurós) porta un tall a la faldilla com el d’Angelina Jolie, amb una creació Versace, a la catifa vermella de la cerimònia dels Oscar de 2012. Aquell tall converteix la cançó dels Estopa i el Seat Panda en una nadala. Per no parlar dels talons d’agulla de la secre que, a banda de ressonar per tot l’edifici, converteixen la seva portadora en ferma candidata a acabar el dia amb més dits ferits que aquell que va gosar escalar l’Everest sense mitjons.
A la contraportada, un metge explica els beneficis de la tercera edat, que no tot s’acaba mirant obres, anant a Benidorm o cuidant els nets. Tot molt bucòlic si no fos perquè, abans, has llegit a La Vanguardia que el nombre de casos de gonorrea, clamídia o sífilis s’ha triplicat els últims deu anys entre els més grans de 60. O sigui que menys viagra i més penicil·lina.
Sort que per a compensar tantes contradiccions, hi ha revistes que porten mostres de cremes tot i que per la quantitat que hi ha al sobre, no et serveix ni per a la punta del nas. I també inclouen moltes pàgines de publicitat; ara que s’acosta l’hivern el protagonisme és per als abrics. Al model, li queda com si fos Richard Gere a ‘American gigolo,’ però es difícil de portar per algú amb alguns quilos de més i cames curtes.
Regalar un abric a una persona que estimes és una de les millors coses que es poden fer en aquesta vida. És una bona inversió. Amb un abric, un es creu protegit a la seva torre de marbre. És com una armadura. Hi ha coses que desapareixen. Els abrics perduren encara que sigui per protegir-te d’aquelles revistes que et poden fer passar de l’alegria a la tristesa. D’una pàgina a l’altra.