Aquestes setmanes, en el transcurs d’un treball del màster que estic cursant en gestió de la informació, he hagut de tractar el tema de la sobreinformació i de la postveritat.

Us he de confessar que a l’inici del treball en cap moment vaig pensar que em serviria per a un article partint de la base (errònia) que aquí a Andorra ens escapàvem d’aquest fenomen (potser en aquest aspecte soc una mica il·lús).

En principi, aquest tipus de recurs de la sobreinformació o de mal informar es dona sobretot en partits polítics de tendència d’extrema dreta o populista amb el sol objectiu d’intoxicar o crear un debat (moltes vegades inexistent) amb relació a algun tema que pugui aportar un grapat de vots, però sense voler mirar (malgrat que es digui el contrari) per l’interès general de la ciutadania. Normalment, per aquest tipus de missatges s’utilitzen les xarxes socials per a una major difusió, fet que provoca que el missatge arribi sense ser verificat per la gent que el consumeix, i amagant-se darrere d’un altre que podria ser cert provoca que es posi en el debat del dia a dia una informació falsa que juga amb la por de la ciutadania.

“Aquest tipus de recurs de la sobreinformació o de mal informar es dona sobretot en partits polítics de tendència d’extrema dreta o populista amb el sol objectiu d’intoxicar”

Passa amb temes com la vacunació de la Covid-19 a la seva època, la relació entre la immigració i l’augment de la delinqüència, o fins i tot amb temes com ara el canvi climàtic o la violència masclista.

És cert que el consumidor ha de contrastar la informació, però és responsabilitat de tots desmentir aquest tipus de missatges. Polítics, periodistes, membres de la societat civil, cal no donar més l'abast a aquest tipus d’informació, i sobretot contrarestar-lo amb dades contrastades i no falsejades.

Aquest tipus de missatges malauradament es veuen cada vegada més en xarxes social a Andorra, de la societat civil, d’alguns diaris i d’alguns polítics. No deixem que el problema arribi com a altres llocs (no gaire llunyans de casa nostra) i continuem sent l’excepció. És cosa de totes i tots nosaltres.