La foscor i el silenci de la nit són, en ocasions, un bàlsam de pau i de recuperació de la jornada laboral i familiar. Quan estem envoltats de pau, ben còmodes al nostre llit, ens imaginem com els únics éssers vivents de l’espai que ens envolta. I de sobte, un sorollet ens treu d’aquest error. Alguns d’aquest sorolls han esdevingut llegendes urbanes, com ara les bales (caniques), que roden pels passadissos. Qui més qui menys, ha imaginat els veïns del pis de dalt ajupits a terra, amb la llengua fora i concentrats per llençar la bola amb punteria, a les quatre de la matinada. Té una explicació. És un fenomen de la física conegut com Pols de Zhukowski. Es produeix quan algú a l’edifici tanca una aixeta de cop. Però fins que l’explicació d’aquest fenomen no s’ha donat a conèixer popularment, generacions d’habitants de pisos ens hem preguntat per què els veïns de dalt es dediquen a fer caure boletes a terra durant les nits.

Fa anys vaig rebre una trucada cap a la una de la matinada. El veí de sota em demanava que parés de córrer a la cinta. Jo dormia profundament abans de sentir i despenjar el telèfon i no sabia si estava tenint un somni premonitori i l’endemà hauria d’anar al Viladomat de Santa Coloma a comprar una cinta de córrer. Però el veí insistia:

• La cinta, Teresa, para la cinta

• Quina cinta?

• Estàs corrent a la cinta

• ????

• .......

• Disculpa, ara miro què passa.

El meu fill, en plena adolescència, amb els seus horaris completament desdibuixats, havia decidit que aquell era un bon moment per dutxar-se amb Axe Dark Temptation o alguna cosa per l’estil. L’aixeta de la dutxa feia un soroll constant. Entenc que va fer pensar al pobre veí mort de son, que estava corrent una mitja marató en una cinta en plena nit. L’endemà, la visita d’un lampista va posar fi a la tortura dels veïns. Clar que també vaig explicar al meu fill que si era possible, no es dutxés en hores de descans nocturn.

“La nit és el moment dels fenòmens. Les coses es transformen. Tot s’atura. Les persones amb les què convivim dormen i per tant no ens poden fer companyia”

Els pisos d’abans tenien uns passadissos ben llargs i durant força temps vaig sentir a les nits una pilota de goma que saltava alegrement amunt i avall del pis de dalt. No va ser fins passat bastant temps que vaig entendre que hi vivia un gat. Als gats no els expliquis que és hora de descans humà. Els importa tres pitos. Quan vaig adoptar dues gates, vaig procurar que no rodessin pilotes de goma a la nit. Els feia boles de paper d’alumini que no tornaves a trobar mai més. El dia que movies un sofà o un moble per netejar, apareixen munts de boles que les gates havien anat amagant.

Són sorolls discrets que durant el dia passen desapercebuts enmig del pas de la vida. Normalment no pares compte si un veí arriba o marxa amb l’ascensor. Però si t’aixeques del llit per anar al lavabo, en plena nit, sents la campaneta i com s’obre la porta Aleshores calcules si és la matinada de divendres o de dissabte, i si potser ha estat de festa. Tot i que t’és ben igual. Però no pots evitar preguntar-te d’on vindrà mentre fas pipí.

Al llarg dels anys he tingut veïns de tota mena. Sempre amb una bona relació. Alguns més especials que d’altres. Recordo especialment una família quina presència es feia notar a cops de destral. Literalment. Al principi, quan s’estaven instal·lant acabats d’arribar, et preguntaves si estaries tirant parets o portes. Més tard, com que els cops es repetien els caps de setmana pensaves si estava fent escultura amb talla de fusta amb destral. Més tard se’m va passar pel cap la teoria de l’esquarterament de cadàvers que baixarien en bosses de plàstic a la nit als contenidors. Com que un dia ja es va fer tard a la nit, vaig anar a picar a la porta per demanar si podien moderar el soroll dels cops. Es van excusar: estaven fent una llibreria.

Al llarg dels anys els cops van continuar. Els diumenges a la tarda tenies por de deixar caure la baba fent la becaina, per si un cop sec et feia saltar del llit. Un dia, la veïna es va venir a excusar per si estaven fent massa soroll. El seu marit partia troncs per fer llenya a la terrassa. Troncs. Partia troncs amb una destral en un pis. Els troncs, els venen partits a les benzineres, els magatzems de bricolatge, els grans magatzems i altres comerços. Em vaig imaginar el seu home, amb una camisa de quadres de llenyataire, talant arbres al bosc a cops, arrossegant-los fins el tercer primera per després arremangar-se, posar un peu damunt el tronc i fer d’aizcolari basc.

La nit. Moment de pau privilegiat o moment de tortura al voltant del cercle que marca les hores. Dolça pèrdua de consciència o roncs de la parella, problemes, angoixes, preocupacions. Insomni perquè sí.

La nit és el moment dels fenòmens. Les coses es transformen. Tot s’atura. Les persones amb les què convivim dormen i per tant no ens poden fer companyia.

La infància és un període on les nits atorguen proporcions enormes als sorolls o als moviments. Et tapes fins a dalt amb els llençols. Poden ser fins i blancs però esdevenen uns protectors importants per fer front als monstres nocturns. Sota el llit, s’amaga una cuca fera de mans allargades que t’agafarà dels peus si aquests pengen fora. Algunes mares desesperades de tants viatges d’anada i tornada a l’habitació de la canalla, omplen d’aigua, colorant i purpurina, envasos d’esprai i expliquen que és un repel·lent de monstres per sota el llit. No sé si funciona.

Si com jo, vas anar a catecisme amb un mossèn històric de Sant Julià de Lòria, el terror podia estar en un racó fosc de l’habitació. El dimoni et vindria a buscar en qualsevol moment. Tenia unes banyes entortolligades i uns dits punxeguts. Almenys així apareixia en unes filmines que haguessin fet cridar de pànic Joan Antoni Bayona i John Carpenter agafats de la mà. La canalla sortia de la rectoria amb tremolors als genolls. De por i de gana, ja que la classe de catecisme era a la una el migdia. Durant la nit els meus pares dormien i no s’assabentarien que el dimoni m’havia tret del llit per endur-se’m a un lloc a sota terra per rostir-me amb una poma a la boca.

Un abric o una jaqueta que penjaven darrera la porta prenien formes amenaçadores a contrallum. Quan la pressió i el pànic eren massa forts, quedava el remei de colar-se al llit dels pares, tot evitant que se’n donessin compte. Se’n donaven compte. Sobretot si no eres el primer en arribar. Aleshores tocava tornar a l’habitació del terror.

En un moment donat vaig trobar una ràdio de butxaca de piles. Amb el so molt fluixet, em donava una certa pau. Eren tertúlies i anuncis de no sé què però aportaven una certa humanitat. Algú en algun lloc estava despert.

Tot es va arreglar quan un dia van instal·lar un rentavaixelles. La cuina quedava just davant la meva habitació. En acabar de recollir i netejar la cuina després de sopar el rentaplats quedava carregat i la meva mare premia el botó que l’engegava. Cap al tard, els llums de casa i el televisor s’apagaven i els meus pares anaven a dormir. El run run de l’aparell m’acompanyava, em feia sentir segura. La tecnologia domèstica havia fet fora el dimoni.