El meu moment preferit del dia és quan arriba la nit. Tot calla. Els nens del parc infantil, que durant el dia sembla que estiguin fugint d’un assassí acarnissat, els cotxes, la majoria dels gossos. Un mantell de quietud i silenci baixa sobre nosaltres i la pau és amb nosaltres. Quan els meus fills eren petits la nit començava en aquell moment màgic en què s’adormien. Ja no tenien por de la foscor, ni preguntes, ni set. Era el moment d’anar apagant els llums del pis i només la làmpada de la tauleta de nit era un punt de referència per no trencar-se el nas o una cama enmig de la foscor.

De fons acompanyava el soroll esmorteït del rentaplats. Era la melodia que subratllava que el dia ja estava acomplit i que allò que quedava en moviment era una neteja del què havíem embrutat durant els àpats.

Encara ara, quan tot és fosc i me’n vaig a dormir, espero fins a l’últim moment per prémer el botó que engega el rentaplats. El seu “runrun” m’aporta pau. És el senyal que tot està parat i que allò que em pugui preocupar haurà d’esperar la sortida del sol, o el senyal del despertador, el meu enemic número u.

És el moment d’agafar el llibre en la pàgina on vaig deixar un paperet o un llapis o una llima d’ungles. Pot ser el moment de començar una pel·lícula o el capítol d’una sèrie. És el moment de reposar el cap sobre els dos coixins més gruixuts i anar cap a una altre història.

És el moment en el qual, en plena satisfacció per la pau i el silenci que m’envolten, l’univers s’encarrega de fer-me recordar una col·lectivitat que adquireix importància en determinades ocasions: els veïns.

En línies generals he tingut i tinc bons veïns. Gent educada i agradable. M’han salvat recentment d’un ascensor espatllat. Ho podeu llegir a www.altaveu.com/opinio/ensaladilla-suor_59137_102.html M’han donat bones converses al replà, cops de mà en alguna ocasió i un somriure al creuar-nos.

Però en la foscor i el silenci de la nit, alguns veïns adquireixen característiques que poden anar de misterioses a francament frustrants i preocupants.

Ho vaig descobrir quan feia poc que vivia pel meu compte. Era una escala on una televisió vibrava pel volum de l’àudio però ningú s’atrevia a anar a demanar que el baixessin. Fer-ho podia ser perillós per l’animositat dels veïns en qüestió.

Poc després, recordo que era un dissabte, vaig a sentir cops contra la paret mitjancera del meu menjador i crits. En la meva immensa ingenuïtat, tenia vint i pocs anyets, vaig imaginar un grup de canalla cridant i trencant els gerros de flors. Quan va tornar el silenci van picar a la porta. En obrir-la no vaig saber llegir la situació fins passats uns minuts. Eren dues veïnes. La del pis de sota sostenia abraçada la veïna del pis del costat. Aquesta estava mig nua sota una bata d’estar per casa que li anava petita. Amb les mans intentava tancar la peça de roba per cobrir-se. Un nen petit, nu i marcat de cops baixava cap al pis de sota de la mà d’algú. Em van demanar d’entrar a casa. Les vaig fer passar i seure. No recordo on perquè no vaig tenir sofà fins molt més tard.

La veïna del costat no podia deixar de plorar i de repetir: “En tots aquests anys, mai m’havia pegat tan fort”. No havia sentit nens jugant. Havia sentit la ràfega d’un pare de família que, fora de control, havia pegat cops de puny a la seva dona, al seu fill i havia destruït el pis. Segons va relatar una de les dues veïnes res estava dempeus. Els testos de les plantes havien quedat estampats a les parets.

Les pobres, com que aleshores jo treballava al Comú, van pensar que sabria què calia fer. Per primer cop tenia contacte amb la violència física domèstica. La verbal sí que la coneixia. Però aquesta encara no se m’havia presentat.

El que em va semblar evident d’entrada, era que aquella dona necessitava anar a l’hospital, vist l’aspecte que presentava. Podia veure els cops i els blaus per tota la seva anatomia. La bata era de la veïna, molt més menuda i li tapava el cos amb dificultat. Podia tenir alguna costella trencada.

Entre plors, la veïna que havia rebut més cops que Perico Fernández al llarg de la seva carrera, va dir que de cap manera volia anar a l’hospital. Que mai havia calgut. Que en tants anys, mai l’havia pegat tan fort. Però que no volia veure un metge.

Vaig insistir i insistir en avisar la Policia. Aquell home continuava tancat dins el pis i no m’imaginava que ningú piqués a la porta i li demanés d’entrar a buscar roba per la seva dona i el seu fill. Havia fet fora la seva família en pilota picada i s’havia tancat. Punt.

Estava disculpant el seu marit com si aquest hagués confós els colors dels contenidors de deixalles. Però a aquell home algú havia de fer-li front i calia també ajudar aquella gent.

Les dues veïnes em van escoltar i van trucar la policia. Van marxar cap al pis de sota, que havia esdevingut el refugi d’aquella criatura i d’aquella dona. Les hores van passar i vaig sortir de casa no recordo a què. Fa tants anys...

Quan vaig tornar, efectivament la policia estava allà. Acompanyava la parella de retorn a casa. No vaig veure el nen, però sí que vaig presenciar com els agents de Policia xerraven animadament amb el marit i la dona que havia esdevingut tota ella un blau. Tornaven els dos junts cap al pis destrossat i els dos junts van tancar la porta de casa seva. Poc després va néixer una segona criatura. Imagino que si el marit la va tornar a pegar, ja no va ser tan fort.

“Una distància abismal es va crear entre aquella dona maltractada i jo. Fos com fos, estava casada amb un marit que era un animal i ningú la podia ajudar. Ni els poders públics, que aleshores, consideraven les pallisses intrafamiliars com un aspecte més de la rutina conjugal, ni dels veïns com jo”

Una distància abismal es va crear entre aquella dona maltractada i jo. Fos com fos, estava casada amb un marit que era un animal i ningú la podia ajudar. Ni els poders públics, que aleshores, consideraven les pallisses intrafamiliars com un aspecte més de la rutina conjugal, ni dels veïns com jo, que en aconsellar la presència de la Policia en aquell moment, ves a saber el preu que va haver de pagar aquella veïna per aquesta ocurrència.

Els anys han passat. El cos de Policia d’avui en dia no té res a veure amb el d’aquella època. Tornaria a aconsellar que es busqués la seva ajuda. Tenen un número dedicat les 24 hores, el 110, per atendre les víctimes. Avui en dia són professionals formats per fer front a aquestes situacions. Tenim associacions, serveis, telèfon d’urgència i xarxes de suport.

Perquè els púgils domèstics no són una espècie en extinció. Perquè separar-se no garanteix que no et truquin i sentis la teva exparella dir-te: “Tant de bo morissis”.

Fins la setmana que ve.