Potser sigui encertada la interpretació de la senyora Marsol de la ‘llei per a la promoció de la sostenibilitat del desenvolupament urbanístic i del turisme’: “No és una moratòria, sinó una suspensió d’un mes o un mes i mig mentre es facin aquestes ordenances”, ha declarat. Amb la seva experiència política, sap que per entendre les lleis no cal llegir ni l’exposició de motius, ni l’articulat: només cal conèixer la personalitat de l’autor i llegir interlínies. No ens ha d’estranyar, doncs, la conclusió de la cònsol que “es podrà continuar presentant projectes”.

La llei, això ja són deduccions meves, seria només una finta política per posar un parany a l’oposició i acontentar un sector ciutadà preocupat-indignat pel deteriorament de les condicions de vida.

Crec que el meu sistema de lectura de les lleis és diferent del de la senyora Marsol. Dic diferent, no que sigui millor; tot el contrari, ser excessivament analític pot dificultar la comprensió de l’esperit de les lleis. A alguns no és que ens manqui la capacitat de síntesi, sinó que som lents, anem llastrats amb un excés de racionalitat. Hi ha persones -per això estan on estan- que sintetitzen immediatament, qualitat que els envejo.

“M’aventuraré a fer la síntesi entre l’optimisme de la senyora Marsol i el meu pessimisme analític: la llei per a la promoció de la sostenibilitat del desenvolupament urbanístic i del turisme és només una ‘ocurrència de cunyat’ de la princesa del postureig ambiental (la ministra Calvó) i del rei del postureig, el senyor Espot, una ocurrència que no obtindrà cap dels resultats anunciats”

Després d’aquesta llarga digressió, continuo amb el meu sistema analític. L’articulat de la llei introdueix un nou concepte-talismà: un límit numèric que caracteritzaria la “capacitat màxima de càrrega parroquial”. És prou sabut que, dins una llei, les definicions són una referència necessària, en la mesura que determinen el significat que –en l’àmbit de la llei- cal donar als conceptes que s’esmenten, de manera que no quedi al lliure arbitri d’autoritats i funcionaris la interpretació dels mateixos.

A la llei que comento no hi ha la definició de “capacitat màxima de càrrega”. Potser soc molt toix i resulta que és una noció evident, que tothom coneixeria; tanmateix insisteixo que hauria valgut la pena que a la llei s’hagués definit, ja que el concepte de capacitat de càrrega és inèdit al corpus legislatiu andorrà. No apareix ni a la llei d’ordenació del territori i urbanisme vigent, ni tampoc a la llei 7/2019, de conservació del medi natural, de la biodiversitat i del paisatge. Si mirem les lleis en tràmit, com la d’avaluació ambiental de projectes i de plans i programes, tampoc no se l’esmenta ni tan sols quan parla de l’estudi de sostenibilitat ambiental dels plans urbanístics.

Potser val la pena recordar que aquest darrer projecte el va aprovar Govern en la sessió del 23 de febrer d’enguany; no se’m passa pel cap què ha pogut succeir des d’aquell dia fins ara, per a que “la capacitat de càrrega” ignorada fins dilluns 12 de setembre al nostre cabal legislatiu, adquireixi tanta, i tant urgent, importància.

Minoritaris treballs acadèmics d’universitats llatinoamericanes relacionen la capacitat de càrrega amb la petjada ecològica. L’Associació per a la Defensa de la Natura (ADN) va elaborar fa uns anys un primer càlcul de la petjada ecològica d’Andorra, en el qual es definia la capacitat de càrrega del planeta com el consum de la tota la humanitat que fos equivalent als bens que la natura pot regenerar. La petjada ecològica d’Andorra, segons aquell estudi dirigit per Josep Maria Mallarach era de unes 8 hectàrees per habitant. Necessitaríem un país de 6.400 Km2 per mantenir-nos.

Maria di Pace, professora d’Ecologia urbana a la Universitat Sarmiento de Buenos Aires assenyala que “la capacidad de carga puede ser interpretada como la máxima tasa de consumo de recursos naturales y producción de residuos que puede darse en una región determinada, sin destruir progresivamente la integridad funcional y la productividad de los ecosistemas de los cuales esta depende”. Ella mateixa reconeix que l’ecologia urbana “és una disciplina nova, amb un corpus teòric en formació, que sorgeix de la interrelació de conceptes i teories de l’ecologia tradicional, l’urbanisme, l’economia, l’antropologia, la geografia, la enginyeria, el dret, la sociologia, la història, constituent una disciplina-vincle entre les ciències naturals i les ciències socials.

D’aquest costat de l’Atlàntic, alguns treballs acadèmics sobre urbanisme utilitzen el concepte “capacitat d’acollida”. Tanmateix, cap de les legislacions autonòmiques espanyoles no l’inclou. A França ja té naturalesa jurídica al ‘code de l’urbanisme’ francès (article L145-3), que disposa el següent: “La capacité d'accueil des espaces destinés à l'urbanisation doit être compatible avec la préservation des espaces naturels et agricoles”. Uns paràgrafs abans es concreta: “Les terres nécessaires au maintien et au développement des activités agricoles, pastorales et forestières sont préservées. La nécessité de préserver ces terres s'apprécie au regard de leur rôle et de leur place dans les systèmes d'exploitation locaux”.

“El problema dels reis del postureig es que regnen, però no governen. Destrueixen la professionalitat de l’administració perquè volen al seu voltant cortesans que es pleguin als seus capricis. El postureig, quan es dona en els governants, no és una forma de fer davant la qual hem de ser comprensius i condescendents. No, no ens enganyem, el postureig és una impostura i com a tal els ciutadans hem de combatre-la”

La meva deformació analítica em fa dubtar que els ministeris de Medi Ambient i de Territori puguin tenir enllestits no en un més, sinó en dos o tres anys els estudis bàsics amb els criteris suficients per a que els comuns puguin determinar el ‘número màgic’ d’individus que pot encabir la seva parròquia. No només els estudis, sinó també tenir a punt els equips interdisciplinaris o, millor dit, transdisciplinaris de geògrafs, sociòlegs, antropòlegs, historiadors que, junt amb arquitectes, enginyers, historiadors i advocats, haurien de portar a terme els estudis per trobar el nou Sant Grial, la xifra de la capacitat màxima de càrrega.

Si em permeto dubtar sobre la verdadera intenció d’Espot és perquè guardo a la meva memòria la trajectòria de més de tres anys de coalició governant, els seus fets, les seves declaracions i les seves barreres quan des de l’oposició s’ha volgut deliberar sobre temes ambientals i  d’habitatge..

M’aventuraré a fer la síntesi entre l’optimisme de la senyora Marsol i el meu pessimisme analític: la llei per a la promoció de la sostenibilitat del desenvolupament urbanístic i del turisme és només una ‘ocurrència de cunyat’ de la princesa del postureig ambiental (la ministra Calvó) i del rei del postureig, el senyor Espot, una ocurrència que no obtindrà cap dels resultats anunciats.

Recordo haver llegit que l’eficàcia dels rèptils en preservar la seva supervivència es basa en l’agilitat i velocitat en front els estímuls. Els polítics -la concepció que jo tinc dels polítics- es guien per estudis, reflexions, diagnòstics i, a partir d’aquest procés, formulen les seves propostes. També hi ha un tipus de polítics de memòria curta, però ràpids en reaccionar a senyals i estímuls de l’opinió pública, sobretot quan creuen que estan en risc de perdre poder. Són gent que es considera capaç de trobar solucions miraculoses en un ‘petit comitè’ de cap de setmana, de fer el salt directe de la realitat a la solució sense passar per cap reflexió, posada en comú i deliberació, ni tan sols amb persones de la seva corda.

A la cursa narcisista no hi ha qui els guanyi: son perfectes, infal·libles, experts en  eufemismes, floritures, xerrameca i autobombo.

El problema dels reis del postureig es que regnen, però no governen. Destrueixen la professionalitat de l’administració perquè volen al seu voltant cortesans que es pleguin als seus capricis.

El postureig, quan es dona en els governants, no és una forma de fer davant la qual hem de ser comprensius i condescendents. No, no ens enganyem, el postureig és una impostura i com a tal els ciutadans hem de combatre-la.